Dinamarca

Dinamarca ha tramès un perfum de cooperació. Segons llegíem l’altre dia al Diari, s’ha compromès a impulsar l’acord d’aquest Principat amb la Unió Europea. Sembla que el problema per assolir el pacte, si es presenta, no serà a Brussel·les, sinó a l’interior de les mateixes “valls neutres” de Fiter i Rossell. Pel que he llegit als diversos mitjans, els ciutadans continuen manifestant reticència, si no un rebuig obert, a la coordinació, ja que no integració, amb l’entorn geopolític.

Potser per això encara no s’ha fixat data per al referèndum, anunciat semblaria que sense gaire convenciment i encara sense data, qui sap si ad calendaas grecas, com diria un clàssic llatí. Pot haver-hi una forta temptació de copiar la Sereníssima República de San Marino, on el govern va anunciar fa temps que no calia la consulta general a la ciutadania, perquè havia constatat l’acceptació de “la gran majoria” dels ciutadans. Potser s’emparava en una enquesta que, d’altra banda, mai no es va fer pública als mitjans internacionals consultats.

S’ha compromès a impulsar l’acord d’Andorra amb la UE

Una de les proves elementals dels ciutadans per comprovar la confiança que mereix –o no– el govern respectiu és el compliment dels seus anuncis, compromisos adquirits encara que sigui tàcitament. I aquí, des de l’inici de la negociació, es va prometre la consulta ciutadana amb resposta majoritàriament positiva abans de la ratificació. Semblaria un parany que s’hauria muntat el mateix govern a si mateix sense que ningú l’hi hagués demanat, tot i que també sembla una eina per evitar un terrabastall a les següents eleccions generals.

Els principals opositors a l’associació (recordem que no és integració) a l’entorn sociopolític que inclou els dos grans estats veïns són els que encara creuen en sobiranies i independències absolutes, dintre d’aquest planeta globalitzat, per al bo i per al dolent, on uns aranzels decretats de la nit al dia pel president d’una de les tres grans potències provoca un terratrèmol a les economies d’arreu, començant pels mercats de valors.

Podríem identificar aquest col·lectiu com el dels que es defineixen com a “andorrans de pota negra”, els més ultranacionalistes que s’hi puguin trobar. I no és cosa de fer comparacions amb corrents d’altres països de l’entorn, en alguns dels quals els han aïllat políticament en maniobres més o menys “higièniques”, defensives de la salut de les democràcies tradicionals, que de tant en tant molts alerten contra el perill de desaparició, segons on i quan. Això si mai n’han existit, de democràcies absolutes, no delimitades pels més diversos (gairebé tots) dels sistemes electorals i de representació.

Els defensors del pacte asseguren que l’adaptació al nou marc plantejat “només” requeriria modificacions de mig centenar escàs de lleis vigents. Sembla quelcom prou imprecís. Perquè una sola llei aprovada pel Consell podria implicar –posem un cas extrem– la fi mateixa d’Andorra independent. Seria prou que el Consell General decidís l’annexió del territori i les institucions, total o per parts, a Espanya i/o França. De projectes i iniciatives en aquest sentit no n’han faltat al llarg de la història, sobretot per part espanyola.

Si decidíssim simplificar al màxim, la tria consistiria entre romandre aïllats, com ja ho estem de les xarxes de comunicació aèries i marítimes, o incorporar-nos al col·lectiu encara exemple de la defensa dels drets i les llibertats, tot i que de vegades no ho sembli. El principal obstacle és l’acceptació d’unes normes generals que eliminarien les “peculiaritats” d’una legislació i un costum propis d’un país petit, limitat en tants sentits, com la prova de resistència demogràfica imprescindible per evitar el col·lapse, la sobresaturació de tots els espais i serveis. Com el que ja es produeix a la xarxa viària en “dies punta”. Com el de l’únic sistema de transport públic interior, ja evident, i això que encara no ha assumit els alumnes dels centres educatius.

En fi, que, encara que sigui per coherència, potser fins i tot per lògica, continuem en espera de la convocatòria del referèndum sobre la qüestió europea.

Amb tot plegat, a partir de la rentrée s’haurà de posar dia, data i pregunta a disposició de la ciutadania. I votar. Sense por del resultat, que serà el que lliurement decidim entre tots plegats. Amb consciència del que ens hi jugarem i, sobretot, sense caure en la temptació de convertir en moció de censura a l’executiu actual quelcom de molta més transcendència i –diríem– sense cap relació amb el criteri sobre els actuals governants.