L’humor culte de Leonid Andréiev

La complexitat de l’ànima humana és infinita. Aquell jove abassegat per conflictes espirituals, aquell autor procliu als contrastos violents, aquell activista en la Rússia de les Revolucions de 1905 i d’Octubre, amagava un mestre del conte satíric. Leonid Andréiev (1871-1919), dramaturg, periodista, novel·lista i poeta, va liderar el moviment expressionista de la literatura russa d’inici del segle XX. Obtingué una gran popularitat amb novel·les com La rialla roja i Els set penjats, i amb les obres teatrals Anfissa, El que rep les plantofades, El rei fam i Les màscares negres. En els prolegòmens de la gran Revolució de 1917 no va combregar amb les posicions més maximalistes i s’exilià a Finlàndia, on morí.

No va combregar amb les posicions maximalistes de la Revolució de 1917

En els seus contes Els espectres, Un home original, Cristians i a la comedieta Les belles sabines mostra la seva brillant vena humorística tot criticant, com qui no vol la cosa, la societat russa del seu temps. En Els espectres ens presenta amb quatre pinzellades magistrals la clínica de bojos del doctor Chevirev i el restaurant Babilònia, on aquest passava totes les nits. “Durant els passejos, que eren obligatoris per a tots els malalts, Petrov es mantenia sempre a distància, per por d’un atac sobtat; a l’estiu duia a la butxaca per defensar-se un roc, i a l’hivern un tros de gel.” (L’intern Pomerantzev): “Parlava sobre la tardor a Crimea, encara que no hi havia estat mai; sobre la caça, que no coneixia, i sobre moltes altres coses incoherents però divertides, i no desproveïdes d’interès.”

Va ser actor de la convulsa societat russa en què va viure

–(El Babilònia): “Uns se n’anaven, i altres ocupaven els seus llocs; però es diria que eren sempre els mateixos; tant s’assemblaven entre ells, a l’esclat de la llum elèctrica, enmig del soroll incessant i de l’olor dels perfums i del vi. No d’una altra manera, durant una nevada, cauen davant els vidres d’una finestra il·luminada milers de volves de neu. I sembla que són sempre les mateixes, essent en realitat sempre d’altres, en el seu trànsit constant del fosc a l’obscur.”

A Cristians descriu amb gràcia l’extrema perplexitat del tribunal davant d’una situación absolutament imprevista: –“Vol vostè prestar jurament? –No!– respongué una veu femenina. A la manera d’aquell que, corrent, xoca contra un arbre, el president s’aturà, atordit; va buscar amb la mirada entre els testimonis la dona que li havia contestat tan rotundament, i totes les dones li van semblar iguals, el que li va impedir orientar-se. Llavors va examinar la llista de testimonis. –Pelagueia Vasilievna Karaulova! Vol vostè prestar jurament? –preguntà una altra vegada. –No!”

A Un home original relata l’inesperat tomb que va fer la vida del funcionari Semen Vasilievitx Kotelni, quan enmig d’un sopar amb companys del ministeri va declarar amb veu dolça i tranquil·la, com aquell que no diu res, l’impressionant: “M’encanten les negres.” A No hi ha perdó explica amb tot luxe de detalls les terribles dificultats amb les quals toparà Mitrofan Vasilitx Krilov quan, per jugar amb ell mateix en un llarg trajecte de tramvia, decideix mirar una jove estudiant com si fos un espia.

Però on el seu acusat sentit de l’humor arriba a les cotes més altes és a la hilarant comedieta Les belles sabines, una inclement sàtira contra el partit rus dels cadets (constitucionalistes demòcrates), caracteritzats per la indecisió, la manca d’audàcia i la prudència exagerada. Els sabins acudeixen al rescat de les seves esposes raptades pels romans, carregats de pesats llibres de lleis per convèncer-los del seu error.

–(Conversa entre els romans després d’un dia sencer arrossegant les sabines): –“Pel cap d’Hèrcules! Estic amarat de suor i semblo una rata de riu. Crec que la meva pesa almenys dos-cents quilos. –Has fet mal fet prenent una dona tan grassa. Jo n’he agafat una de petiteta, prima, i… –Sí; però així i tot, veig que té bones urpes. En portes a la cara senyals abundants. –Té urpes de gata! –Totes semblen gates. He pres part en cent batalles; he rebut ganivetades, cops de roc, m’han caigut murs a sobre, i mai he passat una estona tan dolenta. Sospito que ha desfigurat el meu bonic nas romà.” Al cap de poc arriben els sabins en formació tancada, marxant dos passos endavant, un endarrere, amb els professors al davant esgrimint els seus voluminosos toms de lleis. La comicitat de l’escena pot imaginar-se…

Andréiev, gran escriptor, espectador i actor de la convulsa societat russa que li va tocar de viure.