Zacarías, sense nínxol

Històries que inspiren

Amb més de 20 anys de treball en Cooperació, enfocada a menors en risc a Llatinoamèrica, Carla Riestra comparteix cada mes una història real que pretén convidar a la reflexió

Hi ha noms que fan mal. Que no s’obliden. Que es queden bategant, molt endins, com una ferida oberta o com una pregària que ningú ha volgut escoltar. Zacarías és un d’aquests noms. Zacarías té una malaltia severa de naixement, d’aquelles que posen a prova no tan sols el cos, sinó també l’ànima.

No parla, no camina, no pot sostenir el cap. A vegades, ni tan sols obre els ulls. I, tanmateix, segueix aquí. Els metges no saben com. El neuròleg diu que ja no hauria d’estar viu. I, tanmateix, Zacarías continua respirant. De nen era viu, curiós i energètic tot i les seves limitacions. S’ha anat apagant. A poc a poc.

Però els seus dies s’esvaeixen, lentament i en silenci. Nosaltres, des de la llar on el cuidem, juntament amb altres infants com ell, el mirem amb una barreja de tendresa i esquinçament. No sabem quan serà el moment. Només sabem que s’acosta.

I mentre esperem –esperem la seva partida–, estem comprant un nínxol. Sí, un nínxol. El seu nínxol. Perquè en Zacarías no té on descansar quan mori. I això ens destrossa. No tenir res. Ni tan sols un racó de terra.

Penso en tot això mentre ens queixem perquè el mòbil no carrega prou de pressa. O perquè la nostra sèrie preferida s’ha endarrerit una setmana. O perquè se’ns ha trencat una ungla. O perquè el cafè no estava prou calent.

I costa no cridar, no plorar.

Perquè, mentrestant, hi ha un nen que s’està morint, i la seva única urgència és que li puguem aconseguir un lloc perquè no l’enterrin en una fossa comuna, com a la majoria d’aquests infants malalts sense família ni llar.

Ens podem aturar un segon a pensar? Podem mirar amb una mirada neta la vida que tenim i preguntar-nos, honestament, de què ens queixem?

La pobresa no és només no tenir diners. És no tenir futur. És no tenir opcions. És no tenir ni tan sols una mort digna.

En països com Bolívia, moltes famílies viuen al límit. No del crèdit. No de les vacances. De l’oxigen. De l’aigua. Del pa d’avui. Del medicament que no arriba.

Els infants que tot l’equip de Cooperand cuida amb un afecte i dedicació plens, no compten amb pares a casa ni amb més d’un àpat al dia ni accés a la salut. Viuen pràcticament en la indigència. Però sí que compten amb persones que es desviuen per ells, petites donacions locals d’algú que creu que el seu gest importa (i ho fa), i dies comptats entre convulsions i carícies. Molts dels menors emmalalteixen, però la gran majoria estan malalts d’afecte i soledat, la malaltia més cruel d’aquest segle, de la qual ningú se salva.

Zacarías no té pares que li puguin pagar un nínxol. No té assegurança mèdica. No té estalvis. Té la nostra tendresa i la nostra impotència. Poc més.

Però no tot està perdut. Perquè tu, que llegeixes això, pots fer alguna cosa. Pots donar gràcies per estar viu, sa, tenir una família, una feina, un sostre i atenció mèdica. Podem agrair més d’un àpat calent, un llit, la capacitat de queixar-nos per coses petites. Podem transformar aquesta gratitud en alguna cosa real. Podem col·laborar, ajudar, difondre i implicar-nos en infinitat de serveis que beneficiïn altres.

També podem recordar en Zacarías en els nostres pitjors moments. Un nen que va lluitar sense armes, que va resistir l’indescriptible, que va viure al marge i ens va recordar, amb la seva sola existència, el que realment importa.

Zacarías està a punt de marxar. I nosaltres només volem que ho faci amb dignitat. Que no se l’empassi l’oblit. Que tingui, com a mínim, un trosset de terra que digui: aquí descansa Zacarías. Aquí va viure algú que va ser estimat. Algú que va existir.

Tant de bo en Zacarías sabés que el seu nínxol estarà preparat. Tant de bo nosaltres, que tenim tant, sapiguem veure que hi ha vides que valen més que tots els nostres problemes. I que, a vegades, un acte d’amor desinteressat pot ser el gest més humà que existeix.

Perquè en Zacarías s’ho mereix. Encara que mai hagi pronunciat ni una sola paraula. Encara que se’ns estigui anant. Encara que el món no ho sàpiga.

Avui, tu ja ho saps.