Excel·lència

Diverses vegades s’han pogut llegir a mitjans diversos elogis a l’amabilitat del tracte del personal del Centre Hospitalari envers els usuaris i usuàries. No tan sovint, però, hem vist al·ludida la seva eficiència. I és igualment notable, per no dir excel·lent si la qualifiquéssim amb una nota acadèmica.

No ha pogut ser menys, segons la darrera experiència amb la persona més propera a qui escriu. Enviada per la metgessa de capçalera, d’una tacada li van fer una prova amb anestèsia general, una explicació del resultat i clara informació del metge competent, qui va fixar data i hora per a una segona entrevista de control; van dur a terme una nova prova, amb els resultats ja a la mà al cap de pocs minuts, i amb data i hora concretades per a la consulta amb l’especialista.

Resulta difícil imaginar tanta agilitat en aquesta mena de servei, tot i que no es tracti de fer aquí comparacions amb sistemes de salut pública estrangera. És quelcom equiparable amb l’ull clínic del doctor House de la sèrie, però als antípodes de l’actitud d’orc del personatge de ficció televisiva.

Potser direu que el/la pacient que es va a visitar, examinar, mereix que no li afegeixin més preocupació a la temença prèvia, proporcional al nivell d’hipocondria personal. Ben cert. Però seria estèril, fins i tot contraproduent, amagar-li la realitat, o atenuar-la massa, perquè això seria una invitació a passar de les recomanacions professionals sobre les mesures a prendre a partir d’aquell moment.

Dit d’una altra manera: ni cal que la persona atesa marxi amb pànic, pensant en l’eutanàsia com a única sortida, ni encara menys que es prengui la situació a la lleugera, fins al punt d’ometre les instruccions de tractament marcades pel facultatiu o facultativa.

Res d’això va passar en el cas viscut que serveix de referència. Si quelcom va existir per part de l’expert va ser una broma desdramatitzadora. “Si vols t’opero”, va dir, amb la resposta previsible, immediata, negativa i amb veu una mica aixecada, de l’altre costat de la taula.

Serveixi la narració desgranada fins ara com a confirmació de l’excel·lència de l’atenció i el servei a l’hospital, mai no sobrera per molt que sigui repetida.

En el temps de pandèmia i confinament al sud del Runer es va establir un ritual de just reconeixement. Cada capvespre moltes i moltes persones sortien als balcons, terrasses, o es mostraven per les finestres de casa seva per fer aplaudiments. Era l’homenatge a la feina generosa, fins i tot arriscada fins a extrems no delimitats, del personal sanitari.

El nostre, el d’aquestes valls, al Nostra Senyora de Meritxell, als centres de salut o als respectius consultoris, no se’n mereixerien menys, segons un criteri que intuïm aclaparadorament majoritari, si cap lector/a no es manifesta en sentit contrari, perquè de tot hi ha d’haver a la vinya del Senyor, segons la dita.

Potser la principal diferència és que aquí, per fer veritable justícia a les dones i homes dedicats a la salut de tots plegats, els aplaudiments s’haurien de repetir dia rere dia, cada dia i tots els dies de l’any.

D’aquest i dels anys per venir, estiu, tardor, hivern i primavera. Més que –tant de bo– trigui el màxim a presentar-se una nova situació d’emergència generalitzada que, malauradament, alguna altra vindrà. Esperem que molt més tard que d’hora i sigui dit sense vocació d’au de mal averany, que d’aquestes ja en sobren, sempre i arreu.