A quin racó, el Museu Nacional?

La pregunta és d’aquelles que fem quan arribem a una sala i totes les cadires són ocupades, o quan deixar el cotxe en una trobada o un aplec, per la manca d’espai, et fa anar a buscar un racó on aparcar-lo gairebé amb calçador. És en una situació semblant la que es troba el Museu Nacional, el futur edifici que l’ha d’encabir. Dissortadament, per dir-ho d’alguna manera, per manifestar pena i no pas alegria a l’hora de parlar del Museu Nacional. Perquè aquesta setmana la notícia anunciada pel comú d’Andorra la Vella de voler construir l’anomenat Espai Capital, davant per davant de l’edifici de Govern i fins al riu, porta encara més dubtes a l’hora de començar a albirar una mica de claror entre la boira en què navega de fa anys el futur Museu Nacional. I l’Espai Capital –anuncia el comú– serà un aparcament subterrani, amb una plaça al damunt, més un gran edifici destinat a recinte firal, per acollir la fira, el Cirque du Soleil i altres esdeveniments diversos. Com que des de Govern han quedat una mica parats amb l’anunci, en no trobar referència a un trosset d’aquest espai per fer-hi el Museu Nacional, han hagut de preguntar d’esme: “Hi cabrà el Museu?” Des del comú responen que la plaça és irrenunciable i, per tant, i als ulls de tothom, és lògic pensar que l’espai on podria anar el museu haurà de ser un racó i potser ni això. Així ens agafa un altre cop la tristesa de veure com un projecte d’interès nacional ha d’estar pendent de les preferències d’un comú, quan tant des d’una teulada com de l’altra s’hauria d’enarborar conjuntament la pancarta on hi posés: Museu Nacional sí, i aquí.

És molt trist veure com la cultura rellisca rostos avall, com se l’emporta la ventada, com a vegades queda desemparada i deixada de la mà. Davant aquesta situació, la resposta del ministeri de Cultura ha de ser activa. I demanar clarament si hi cap o no hi cap. I si no hi cap, preguntar si tenen un altre indret a la capital, a la capital del país, on el Museu Nacional lluiria cèntric i visible, com una icona respectada i admirada per tothom. Hi ha un altre indret? Mira, dirà un, i així es matarien dos pardals d’un tret. Per què no fer-lo a l’edifici dels Pouets, aquell invent d’aparcament intel·ligent que fa gairebé trenta anys passa més gana que son? El comú aquesta setmana també en parlava: “Hi ha privats interessats a fer-lo anar.” I un be negre! Aleshores, no es podria destinar a Museu Nacional, cedint l’edifici al Govern? I si això no fos possible, doncs no li tocarà més remei a l’executiu nacional de moure fitxa i girar la vista cap a Santa Coloma, que és on hauria d’anar l’espai multifuncional, i mirar de construir allí el museu. No li queda cap altra alternativa. De fet, davant de Govern, el vuitanta per cent del terreny és privat, amb un cost per al comú de 30.000 euros mensuals i amb dret d’ús durant 35 anys. El museu hauria d’encabir-se en els 2.500 metres quadrats propietat comunal, just on es vol fer l’aparcament i la plaça a sobre. Però com que la plaça és sagrada, segons el comú d’Andorra la Vella, adeu-siau museu i bona nit caragols.

La plaça del Poble sobre l’edifici de Govern va ser una bona idea del cònsol Joan Samarra. Ben assolellada i tranquil·la, sense trànsit que la volti. La de baix, ja no tindrà ni l’encant de les vistes ni la tranquil·litat que ha de ser la finalitat d’una plaça, en tenir tres cares donant als vials més transitats del país. I encara un altre demèrit: allunyarà la vida, el batec, de l’Andorra la Vella primigènia, quan el que fa falta és mantenir, a dalt, al poble, els lligams físics i emocionals. Se’ns dirà que també hi haurà una connexió amb el riu, com si ara no hi fos ja el camí, l’agradable vorera que baixa acompanyada per la Valira des de Prada Guillemó fins al Prat de la Creu.

Fem vots, malgrat tot, perquè el Museu Nacional sigui realitat. El país, Andorra en el seu conjunt, no es pot permetre continuar marejant la perdiu del museu, ni cap altre emmandriment ni deixadesa en matèria cultural, perquè la cultura és el pebre i la sal d’una societat ben afermada, conscient de ser-ho i de voler-ho ser; respectuosa amb la història i amb tantes generacions precedents.