Gertrude Stein: Autobiografia d’Alice B. Toklas

Alice B. Toklas, la companya inseparable des que es van conèixer a París el 1907, ens ho explica: “Fa unes setmanes, Gertrude Stein va dir: no em sembla que t’hagis de posar a escriure la teva autobiografia. Saps què faré? L’escriuré jo per tu. Escriuré igual que va fer Defoe amb l’autobiografia de Robinson Crusoe. I així ho ha fet, i aquest és el resultat.” Però en el joc d’amagatalls queda plenament al descobert, des de la primera pàgina, que Gertrude Stein volia escriure la seva pròpia autobiografia, i ho va fer per persona interposada. L’enorme interès d’aquest document és que l’autora va saber situar-se en el nucli dur, en el rovell de l’ou, de la formidable revolució artística que va esclatar a París en les primeres dècades del segle XX.

Gertrude Stein (Pensilvània, 1874 – Neuilly-sur-Seine, 1946), de família jueva benestant d’origen alemany, fou col·leccionista d’art i escriptora. El 1903 marxa a París i s’estableix definitivament a França. Precisament en el seu saló de la Rue de Fleurus es va produir el miracle. Ella i el seu germà van intuir, abans que ningú, la transcendència del fenomen artístic i literari que s’estava congriant a la ciutat de la llum, i que va capgirar-ho tot. A la Rue de Fleurus acudien Picasso, Matisse, Hemingway, F. Scott Fitzgerald, Derain, Braque, Gris, Sinclair Lewis, Ezra Pound i tants d’altres. En aquell ambient trepidant, Gertrude volia ser considerada “un d’ells”, i d’aquí la seva lluita incessant per publicar els seus escrits als EUA i a França. Pot considerar-se la seva obra com a prosa experimental de limitada qualitat. El que fa excepcional l’autobiografia és la seva estreta relació amb l’autèntica niuada de genis que convergiren a París abans que la terrible tempesta de les dues Guerres Mundials destruís bona part d’aquell volcà creatiu.

-“Va ser Braque qui va explicar, uns quatre anys més tard, quan tots començaven a ser coneguts, amb un sospir i un somriure, com havia canviat la vida: ara tots tenim cuineres que saben fer un soufflé.”

-“Va tornar a París meravellosament plena d’entusiasme. En primer lloc, va trobar el seu retrat ja acabat. El dia que tornà d’Espanya, Picasso es va asseure i va pintar el seu cap sobre l’anterior sense haver tornat a veure Gertrude Stein.” (Abans de Gósol havia posat per a ell més de noranta infructuoses sessions.)

- “Quan vaig dir a Picasso que m’agradava el seu retrat de Gertrude: «Sí», va fer ell, «tothom diu que no s’hi assembla, però això no hi fa res, ja s’hi assemblarà».”

-“Quan Gertrude Stein i el seu germà van presentar Matisse i Picasso, de primer es van fer amics, però eren enemics. Ara no són ni amics ni enemics. En aquella època eren les dues coses alhora.”

-“Gertrude Stein sempre diu que el cubisme és una idea plenament espanyola, i que només els espanyols poden ser cubistes, i que l’únic cubisme de debò és el de Picasso i Juan Gris. Picasso el va crear, i Juan Gris el va impregnar amb la seva claredat i el seu entusiasme.”

-“Els futuristes, amb Severini al davant, es van aplegar al voltant de Picasso. Ell els va portar a tots a casa. Recordo que Marinetti va venir tot sol més tard. Sigui com sigui, tothom va trobar que els futuristes eren molt pesats.”

-“Va ser ell (Van Lechten) qui, en un dels seus primers llibres, va publicar la divisa del paper de cartes de Gertrude Stein: «Una rosa és una rosa és una rosa és una rosa».”

-“Aquell hivern (1913-14), el germà de Gertrude va decidir que se n’aniria a viure a Florència. Van repartir-se els quadres que havien comprat plegats. Gertrude es va quedar els Cézanne i els Picasso, i el seu germà els Matisse i els Renoir, llevat de l’original de la Femme au chapeau.

- “Un dia va aparèixer Picasso i, amb ell, venia recolzat sobre les seves espatlles un jove prim i elegant. «És Jean», va anunciar Picasso, «Jean Cocteau, i ens en anem a Itàlia.» Picasso s’havia entusiasmat amb el projecte de fer l’escenari per a un ballet rus, amb música d’Erik Satie i lletra de Jean Cocteau.”

-“Era un París diferent. Guillaume Apollinaire havia mort. Tal com Clive Bell va observar, deien que havia mort un munt de gent a la guerra, però a mi em semblava que havia nascut un nombre extraordinàriament gran d’homes i dones ja adults.”

-“Va ser en aquella època que va presentar-se per primera vegada a París Tristan Tzara. Picasso l’havia conegut a Suïssa durant la guerra, i havien creat plegats el dadaisme, i del dadaisme, amb un gran esforç i moltes discussions, en va sorgir el surrealisme.”

-“Tots tres vam anar al minúscul hotel de Man Ray a la Rue Delambre. Man Ray hi tenia una de les habitacions petites, però no he vist mai cap espai, ni tan sols la cabina d’un vaixell, amb tantes coses dintre i tan ben endreçades. Hi tenia un llit, tres càmeres grans, diverses menes de focus, un parabrisa, i feia tots els revelats en un petit lavabo.”

- “Picasso va dir: «Sí, Braque i James Joyce són els incomprensibles que tothom pot entendre.»”

- “Recordo que una vegada vaig sentir dir a Bernard Fay que les tres persones de primera fila que ell havia conegut a la seva vida eren Picasso, Gertrude Stein i André Gide, i Gertrude Stein va preguntar-li amb tota naturalitat: «Tens raó, però per què hi inclous Gide?»”

Així era: impertinent i segura d’ella mateixa, alhora actriu i testimoni d’una època irrepetible de la història de l’art.