El ‘Policapitalisme’

Fa uns dies, un article del prestigiós setmanari britànic The Economist em va fer recordar una paraula que temps enrere ocupava titulars i debats d’opinió: poliamor. Aquest concepte, que descriu la possibilitat de mantenir múltiples relacions afectives amb el coneixement i consentiment de totes les parts, ha anat perdent presència en la conversa pública, ja no té el predicament que tenia. No obstant això, el mot ha tornat al meu pensament quan l’influent setmanari defineix el moment actual com un “capitalisme de policrisi”.

Ja veuran com l’etimologia, en aquest cas, és del tot reveladora, a mi m’ho sembla.

Segons The Economist, vivim dins d’un capitalisme de policrisi, on tot i estar exposats a múltiples crisis –la pandèmia de la Covid-19, la guerra a Ucraïna, un xoc energètic global, inflació persistent, inestabilitat bancària, la crisi immobiliària xinesa o la guerra aranzelària entre potències–, tot es manté en peu. És a dir, el capitalisme actual conviu amb totes aquestes crisis, amb coneixement i aparent acceptació per part de les seves parts implicades: governs, empreses i ciutadania. Com en una relació oberta.

Tot i la sensació generalitzada de pessimisme que recullen les enquestes sobre la confiança del consumidor, les dades econòmiques són rotundes: des del 2011, el creixement global es manté al voltant del 3% anual; només un 5% dels països estan en risc de recessió aquest any segons l’FMI –la xifra més baixa des del 2007–; l’atur als països de l’OCDE està per sota del 5% i en mínims històrics; i els beneficis corporatius globals han crescut un 7% en el primer trimestre del 2025. Malgrat afirmar que estem “deprimits”, els consumidors continuem gastant, i més de la meitat de les borses del món freguen màxims històrics.

El que els deia, el capitalisme resol totes aquestes crisis, amb coneixement i aparent acceptació per part de totes les parts implicades: governs, empreses i ciutadania, com en una relació oberta i sense malfiança. Malgrat les advertències dels historiadors i politòlegs de la similitud de la situació actual amb el 1933, el policapitalisme ens resol els problemes.

Com pot ser que la relació aguanti? Malgrat tot, la relació va endavant, tothom està al corrent de tot i tothom ho accepta, la relació, el creixement no s’atura. Com pot ser això?

The Economist afirma que les empreses són millors que mai a l’hora de fer front als xocs, són més resilients, els mercats continuen funcionant fins i tot en un moment en què la política es trenca (només cal veure la reacció del president Trump a la crisi dels seus bons sobirans).

A més, els governs de tot arreu han desplegat escuts de protecció econòmica sense precedents, amb polítiques fiscals i monetàries expansives, rescats, subsidis i estímuls que han esmorteït l’impacte de les crisis.

És, doncs, evident que la política econòmica s’ha dotat d’eines i coneixements que fan que el policapitalisme estabilitzi situacions de crisi que anys enrere provocaven veritables desastres; “però ningú és perfecte”, i arribarem al que jo penso que és la clau de volta de tot plegat: els humans pensem que la protecció sense límits a què ens han acostumat és sostenible i permanent.

Jo penso que com en el poliamor, aquesta aparent harmoniosa convivència no és sostenible si oblidem l’únic mecanisme aritmètic de la ciència econòmica: “Si no millorem la productivitat a llarg termini, és impossible el benestar econòmic sostenible”. A mi em fa l’efecte que el poliamor acaba sempre malament fins i tot en el més divertit vodevil.