La música que ens torna l’ànima

Hi ha esdeveniments que no només omplen una agenda cultural, sinó que ens retornen una part de nosaltres mateixos. El 41è Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany ha estat exactament això: un retrobament amb l’essència de la música en directe, amb l’emoció compartida i amb la convicció que la cultura ens fa millors. Durant una setmana, la música va conquerir carrers, places i auditoris, i el jazz –amb tota la seva ànima i pluralitat– es va fer amo i senyor del cor de la parròquia.

Del 3 al 10 de juliol, vam ser testimonis d’una programació impecable, d’aquelles que no es donen per casualitat, sinó com a fruit d’una feina feta amb passió, criteri i respecte pels artistes i el públic. Una proposta eclèctica i valenta, capaç d’unir mestres internacionals consagrats amb joves promeses. Tot amb una cura exquisida pel detall i amb un ambient que respirava autenticitat.

Erik Truffaz va obrir la porta a un univers sonor ple de subtileses, textures i atmosferes envoltants. El seu so, que flirteja amb l’electrònica i el lirisme poètic, va ser el preludi perfecte d’un festival que volia emocionar.

Hi ha esdeveniments que no només omplen una agenda cultural

Marcus Miller, amb el seu carisma i mestratge, ens va regalar un concert vibrant, una autèntica lliçó de groove i virtuosisme, capaç de fer ballar l’ànima i provocar ovacions sinceres. És difícil oblidar el seu domini del baix, de l’escenari i de la connexió amb el públic.

Cécile McLorin Salvant ens va captivar amb una veu plena de matisos, capaç de moure’s entre el jazz més clàssic i altres temes gairebé universals, amb una naturalitat desconcertant. Va ser una actuació delicada i poderosa alhora, plena d’interpretació i veritat.

I com a colofó, Michel Camilo i Tomatito van protagonitzar un dels moments més màgics del festival. L’entesa entre el piano i la guitarra, entre el jazz llatí i el flamenc, entre el ritme i la passió, va esdevenir un diàleg sonor ple de complicitat, força i bellesa.

Però el festival no es va quedar en els grans noms. També vam tenir el goig de descobrir propostes que, des de diferents llenguatges i sensibilitats, van enriquir el conjunt. Akagera i el Quartet KMO ens van oferir una mirada jove i valenta al jazz contemporani. El Víctor Carrascosa Quartet i el Joan Monné Quartet ens van recordar l’excel·lència del jazz fet des de casa. L’Enda Joyce Trio i la Sant Andreu Jazz Band van posar en relleu el talent i la pedagogia d’una generació emergent. Querido Pablo va captivar amb el seu estil propi i poètic.

La presència de Llibert Fortuny amb la Golden XXS Beatband va ser un esclat d’energia i creativitat, i la cantant Jonaina Salvador va posar emoció i elegància amb la seva interpretació. El trio de Baptiste Herbin, amb un so net i precís, i la proposta genuïna de la Rufaka Folk Orquestra van acabar de donar forma a un mosaic musical tan ric com estimulant.

Darrere d’aquesta magnífica programació hi ha un equip que cal reconèixer i agrair. Vull felicitar públicament el comú d’Escaldes-Engordany per la seva aposta ferma per la cultura i per la música. I vull fer una menció molt especial al conseller Valentí Closa, ànima entusiasta del projecte, que ha treballat amb rigor, visió i generositat perquè aquest festival torni a ocupar el lloc que mereix al calendari cultural d’Andorra.

Després d’uns anys d’absència, el retorn del festival ha estat una notícia excel·lent per a tots aquells que estimem el jazz, però també per al país, que demostra que és capaç d’impulsar iniciatives culturals de primer nivell. Aquest festival és molt més que una cita musical: és un espai de trobada, de descoberta, de comunitat. Un lloc on la música no només s’escolta, sinó que es viu.

Per això, faig una crida clara i decidida: que aquest festival tingui continuïtat. Que no torni a desaparèixer mai més. Que es consolidi com una cita imprescindible de l’estiu andorrà i que segueixi creixent en qualitat i ambició. Perquè quan el jazz sona a Escaldes, el país vibra. I quan un país vibra amb la cultura, vol dir que hi ha futur.