Migració

Els aldarulls al poble murcià de Torre Pacheco, amb crides d’“ultres” a la “cacera” d’immigrants ha estat una mostra extrema de xenofòbia violenta. A la fi, és una realitat estesa a les més diverses societats. I la d’aquestes valls no és del tot una excepció, per molt que hi hagi radicals “negacionistes” d’aquest fenomen: si més no, latent, poc o gens manifestat explícitament en converses fora de confidencialitats més o menys vergonyoses.

Ben cert que aquí no existeixen agressions físiques col·lectives, i menys organitzades, contra grups d’origens extrafronterers. Fins i tot sembla desaparegut aquell antic equivalent del “xarnego” català que en algun passat es va aplicar –millor pensar que molt minoritàriament– a un col·lectiu concret i nombrós -requisit imprescindible aquest de la quantitat perquè aparegui el rebuig d’una part de la ciutadania.

Sovint es repeteixen referències al país com a “terra d’acollida”

Això no treu, però, que el sentiment aparegui, potser sobretot en nacionals que es consideren “de pota negra”, per distingir-se dels titulars de passaports adquirits més o menys recentment.

Sovint es repeteixen referències cofoies al país com a “terra d’acollida” més per passat històric que característica actual, on el Govern continua concedint per centenars, fins i tot de vegades algun miler, permisos de residència i treball, alguns dels quals indefinits a la pràctica per l’encadenament d’ocupacions legals. Però si aprofundim en l’anàlisi, la bona recepció actual d’estrangers té menys a veure amb l’hospitalitat que amb la necessitat de mà d’obra.

Quan finalment quedi signat l’acord d’associació amb la UE –pocs dubten (dubtem) del resultat afirmatiu d’un referèndum que s’ha de celebrar més d’hora que tard, més que sigui previsiblement per una diferència curta de vots–, una de les obligacions adquirides serà l’expulsió, sense la tolerància d’ara, dels immigrants en situació legal irregular. A la Seu sembla que han pres nota per avançat, segons es podia deduir del titular del Diari que anunciava la creació de llocs de feina municipals a la capital de l’Alt Urgell per a persones que siguin foragitades de les valls per l’aplicació de la nova directiva.

D’altra banda, la xenofòbia, fins i tot el racisme, són sempre relatius. Molts miren malament, potser fins i tot menystenen amb més o menys evidència –diguem-ne sense eufemismes i com ho dirien ells– “negres” i “moros”.

Però si un “afroamericà”, per fer sevir l’eufemisme transatlàntic, és un esportista d’elit gastador d’una càrrega de dòlars, i el musulmà o àrab un xeik dels que un i altre van regant pels establiments comercials i d’hostaleria despeses i –sobretot– propines astronòmiques, ni un ni altre es trobaran menystinguts, sinó més aviat tractats, més que amb respecte, amb reverència. I això potser ens portaria a concloure que sota el que qualifiquem de xenofòbia o racisme, la veritat que s’amaga és una discriminació pel nivell socioeconòmic de la persona afectada, o no afectada, segons sigui el cas.

Tornant als aspectes jurídics, el que sembla més difícil és trobar l’equilibri entre les demandes dels sectors econòmics, la capacitat d’absorció del país i els marcs jurídics, sense perdre de vista els aspectes ètics.

A la fi, del que es tracta, i més en països petits com aquest, és de trobar l’equilibri entre les necessitats o desitjos del nombre i tipus d’immigrants i les “proves de resistència” de la quantitat de residents que es pot permetre una societat-país sense col·lapsar.