Com mor una democràcia

Quan una democràcia s’esquerda, no ho fa de cop. No esclata amb soroll ni s’anuncia amb tambors. Es va desdibuixant, pas a pas, mentre la majoria mira cap a una altra banda. Primer es tergiversa el llenguatge. Després es devalua la veritat. S’assenyalen enemics interns, es qüestiona la justícia, es criminalitza la dissidència... i quan la ciutadania s’adona del que passa, sovint ja és massa tard.

Aquest diagnòstic, tan clar com esgarrifós, el va exposar fa pocs dies l’activista i política afroamericana Stacey Abrams en una entrevista televisiva que s’ha fet viral. Amb una lucidesa desarmant, Abrams va descriure les deu passes que tot règim autoritari segueix per destruir la democràcia des de dins. Un decàleg incòmode, reconeixible i inquietant.

De fet, no és una teoria nova. El fenomen del legalisme autocràtic ja va ser formulat el 2018 per la politòloga Kim Scheppele, professora a Princeton, i s’ha anat actualitzant davant la proliferació d’estratègies autoritàries en democràcies aparentment consolidades. Stacey Abrams, que es va fer coneguda per desafiar el sistema electoral de l’estat de Geòrgia i denunciar la supressió del vot als Estats Units, ha sabut popularitzar aquest advertiment amb un to precís, assequible i implacable. I ha fet diana. El moment és ara.

Primer es tergiversa el llenguatge. Després es devalua la veritat

Europa no viu al marge d’aquest procés. A Hongria, Viktor Orbán ha seguit el guió fil per randa. A Polònia, durant l’etapa del PiS, s’hi va provar el mateix. A Itàlia, Giorgia Meloni manté una estètica democràtica mentre erosiona els contrapoders. A França, Alemanya, Espanya... el discurs autoritari es fa lloc. L’extrema dreta guanya força, i els límits democràtics es desdibuixen a mesura que altres partits assumeixen part del seu relat. La qüestió, doncs, no és si passa aquí. És quan ens adonarem del que ens està passant.

Quan la ciutadania se n’adona, sovint ja és massa tard

Ara bé, com es fa exactament per desmuntar una democràcia des de dins? El procés no és caòtic ni improvisat: segueix un patró clar, sistemàtic i pertorbador. Aquestes serien, de fet, les passes a seguir si el teu objectiu fos transformar-te en un autòcrata. I no, no és una exageració.

Primer pas: guanyar unes eleccions. L’autòcrata arriba al poder per vies democràtiques. Sovint, són les últimes eleccions lliures.

Segon pas: expandir el poder executiu. El líder assumeix més competències de les que li pertoquen. Ja no governa: domina.

Tercer pas: neutralitzar el legislatiu i el judicial. Fa còmplice el parlament i desactiva els tribunals. El control democràtic desapareix.

Quart pas: desmuntar l’administració pública. Elimina tècnics i professionals. El sistema s’encalla, i la gent perd la fe en la democràcia.

Cinquè pas: col·locar lleials al capdavant. Controla institucions com la policia, la justícia i la defensa amb afins. Tot queda al servei del règim.

Sisè pas: controlar la informació. Ridiculitza la premsa crítica i crea el seu propi altaveu. Mentida i propaganda esdevenen veritat oficial.

Setè pas: assenyalar enemics interns. Dirigeix la frustració cap a col·lectius vulnerables: minories, emigrants, activistes, moviments socials.

Vuitè pas: eliminar qui els pot defensar. Amenaça advocats, ONG, universitats. Deixa els dissidents orfes de suport.

Novè pas: fomentar la violència autoritària. Militaritza els carrers, justifica la por, imposa silenci. Protestar deixa de ser segur.

Desè pas: suprimir noves eleccions. Quan tothom ja està atemorit, empobrit o corromput... ja no cal votar.

Aquestes passes no són ficció. Ja han passat. I poden tornar a passar. El que fa Abrams és desemmascarar la trampa. L’autoritarisme modern no porta uniforme ni censura explícita. Actua amb la complicitat de les institucions, la por de la premsa i el cansament de la gent. Es presenta com a ordre, com a estabilitat, com a sentit comú. Però en realitat és una forma subtil i metòdica de trencar els vincles socials i posar l’Estat al servei d’uns pocs.

Conèixer aquest procés és vital. No només per entendre què pot passar, sinó per detectar què ja està passant. Cada cop que un govern qüestiona l’autonomia judicial. Cada cop que es retallen drets sota pretextos de seguretat. Cada cop que es persegueixen ONG o s’assenyalen minories com a culpables del malestar social. Cada cop que es criminalitza la protesta o es desmantella l’educació crítica. Cada cop, és un pas més.

El decàleg de Stacey Abrams no és només un advertiment. És una eina per reconèixer les línies vermelles abans no sigui massa tard. També és una crida a recuperar la memòria: les democràcies no són un estat natural, sinó una conquesta fràgil que cal defensar cada dia. I la primera defensa és la paraula. Explicar. Donar eines. Anomenar el perill pel seu nom.

En moments així, quan la veritat incomoda, quan la por paralitza i la indiferència es disfressa de neutralitat, només ens queda una cosa: resistir. Amb lucidesa. Amb valentia. Amb comunitat.

La llibertat no sempre s’esvaeix entre crits ni confrontacions. De vegades, ho fa amb normalitat, entre gestos d’aprovació.

“Així és com mor la llibertat… amb un aplaudiment atronador.”

Quan el silenci s’imposa i la normalitat ho empassa tot, resistir ja no és una opció: és un deure.