Gràcies, Lluís, per fer realitat el teu somni

T’he conegut fa pocs anys. No he conegut l’esquiador professional, l’empresari ni el polític que has estat. Però, en aquests pocs i últims anys, he conegut la persona que hi ha darrere d’una de les trajectòries d’èxit més rellevants del nostre país, un autèntic andorrà de cor i d’esperit, que has fet i creat història i sobretot un llegat, del qual tots els andorrans som hereus i beneficiaris, i per tant deutors.

D’entrada, sota l’aura del respecte, lideratge i seriositat que transmeties aux premiers abords, de seguit sortia el teu caràcter galant, bromista, proper i natural. Només quan la confiança s’anunciava i demanava pas per aprofundir en la persona més que en el personatge, sota les capes de l’experiència i de la resistència, és quan apareixia la veritable persona del Lluís. Un nen de casa de pagès, de cal Capdevila d’Anyós, que va deixar el bastó de guardar les vaques en una societat que es recloïa a les cases sota la neu, pels bastons d’esquiar i per veure l’oportunitat que representaria l’esquí per al nostre país.

Sempre recordaré les xerrades a la taula de la cafeteria

A la teva capacitat de superació segur que hi va ajudar el teu padrí, de cal Masover de Mereig de Canillo (d’aquí surt el Torres), una de les cases més altes i aïllades d’Andorra, a 1.900 metres d’alçada, quan em deies orgullós que també tenies una pota a Canillo.

Sense remuntadors, sense roba d’abric, sense pistes retracades (havíeu de baixar derrapant per aixafar la neu cada matí abans d’obrir les pistes), i amb esquís fets a casa, però amb una il·lusió que mou mons, vas desafiar aquella capa blanca i la vas domesticar. Has estimat la neu i la neu t’ha estimat. El teu talent et va fer ser olímpic, corredor amb vuit vegades campió d’Espanya, entrenador de l’equip nacional d’Espanya, per passar després a ser director d’Ensisa, l’estació de Soldeu (encara no El Tarter) entre el 1969 i el 1972.

Una malaurada allau et va fer canviar de rumb, i vas deixar la vida professional al voltant de l’esquí per dedicar-te a l’empresa, a la política i a la família. Però mai vas perdre la teva passió, i n’has pogut gaudir tota la vida. Fa dos anys, encara m’explicaves que vas anar i tornar de Ribascorjada al Pas de la Casa i feines a seguir-te!

Recordo les fotos memorables quan marcaves la pista vermella nova (actual Torrallardona) de Soldeu, o quan m’explicaves els projectes que visionaves per traçar una pista del Cap de la Llosada fins a les Bordes de Pellicer, per tenir el desnivell suficient per aspirar a acollir proves de Copa del Món. Una altra fita, la de les competicions internacionals, que has pogut veure acomplerta. O quan projectaves una estació a la vall de Sorteny i a la Coma de Ransol, unint dos parròquies, Canillo i Ordino. O quan m’ensenyaves fotos de la competició que es va organitzar al poble de Canillo, des de la Riba Grossa fins al prat on ara hi ha el Comú. I com t’agradava baixar la Rossinyol, la pista blava que baixa de la Portella del Maià al Forn de Canillo, fins als Planells del Forn, i que consideraves la pista més maca de l’estació.

I no només has gaudit a l’hivern, sinó també els estius, anant a pescar allà on avui ningú s’atreviria, al riu de Montaup o a la Vall del Riu. Perquè la nostra muntanya, la nostra natura i tu només heu estat un, protegint-vos i cuidant-vos mútuament.

8 de març del 2024. En una sala plena de gom a gom, a l’hotel Sport Village de Soldeu del teu amic Josep, puges a una taula rodona amb la Margaret, el Bonavida, el Calbó i el Conrad (tothom qui els ha de conèixer, els coneixem amb aquests noms), en l’acte del 60è aniversari d’Ensisa. Va ser un moment únic en què ens vas fer reviure aquella obertura i els primers anys de l’estació. Un autèntic plaer i honor escoltar aquell relat amb veu del present i ulls del passat. El teu testimoni en format d’entrevista en el llibre dels 60 anys d’Ensisa, que va succeir l’acte, queden escrits per sempre. 

Lluís, sempre recordaré les xerrades a la taula de la cafeteria, amb la Carme, la Fina i el Titus, els quatre inseparables i insubstituïbles, omplint de vida tots els racons. Amb el somriure, l’anècdota, els records, les fotos antigues que mostraves orgullós i generós per compartir, o la teva lectura crítica de les notícies del diari. Melancòlic d’aquella Andorra que vas viure, però satisfet de veure com la teva passió s’ha convertit en la primera font de recursos del teu país.

Lluís, te n’has anat massa d’hora i sense fer soroll. Una mala sorpresa, una mala idea, d’un dia assolellat d’estiu, lluny de l’hivern, la teva vida.

Gràcies, Lluís, has acomplert el teu somni i el de moltes persones. La teva vida, la teva història, el teu llegat, s’han convertit en llegenda, la Llegenda de l’esquí andorrà. Ara continuaràs esquiant sobre els núvols al costat de les estrelles. La teva llum sempre ens il·luminarà i la teva presència sempre ens acompanyarà. Gràcies, Lluís, referent i amic.