‘Mírgorod’

No cal fer la presentació de Gógol, aquell admirable novel·lista i dramaturg nascut el 1809 a la província ucraïnesa de Poltava i mort a Moscou el 1852, probablement d’inanició voluntària. Les seves Històries de Sant Petersburg -entre les quals L’avinguda Nevski-, l’obra de teatre L’inspector, que li valgué la fama i, sobretot, la definitiva consagració amb Les ànimes mortes l’elevaren al cim més alt de les lletres russes.

De prosa desimbolta i àgil, amb un agut sentit de la comicitat, mestre del joc de miralls entre el que és fantàstic i el que és real, ens ha llegat un inoblidable retrat de la societat russa del seu temps. Mírgorod és el recull de quatre diverses i atractives narracions: Terratinents d’abans, Vi, Taras Bulba i finalment la divertida Per què van discutir Ivan Ivànovitx i Ivan Nikíforovitx, de la qual extraiem les següents pinzellades:

Gógol, aquell admirable novel·lista nascut el 1809 a Ucraïna

-“Ivan Ivànovitx és un home excel·lent. Li agraden molt els melons. És la seva menja preferida. Quan acaba de dinar i seu en mànigues de camisa sota el teuladet, demana a Glapka que li dugui dos melons. Després de tallar-los ell mateix i recollir les llavors en un paper preparat a l’efecte, comença a degustar-los. Després ordena a Glapka que li porti el tinter i anota ell mateix en el paper de les llavors: “Aquest meló va ser cruspit el dia tal.” I si té algun convidat, afegeix: “Amb el concurs de tal o qual.”

-“També deien que Ivan Nikíforovitx havia nascut amb una cua al final de l’esquena. Però aquesta ocurrència és tan absurda, infame i indecorosa que no considero necessari desmentir-la: segur que els meus il·lustrats lectors saben que només les bruixes, i no totes, porten una cua a l’esquena; a més, les bruixes pertanyen més al gènere femení que al masculí.”

Ens ha llegat un inoblidable retrat de la societat russa

-“El grup formava un quadre de molta força. Ivan Nikíforovitx estava dret al mig de l’habitació lluint la seva bellesa natural desproveïda de cap ornament; la dona, amb la boca oberta i una expressió estúpida i esfereïda; Ivan Ivànovitx amb el braç enlaire, com una tribu romà. Va ser un moment únic, un espectacle admirable que només va tenir un espectador: el noi de la levita interminable, que semblava bastant tranquil i es furgava el nas.”

-“El jutge continuava assegut, sense badar boca; el secretari aspirava rapè; els escrivents havien bolcat el cul d’ampolla que feia de tinter i el mateix jutge, movent un dit amb aire distret, espargia la taca de tinta per la taula. –“¿Què hi diu vostè, Dorofei Trofímovitx?”- va preguntar el jutge al cap d’una estona, adreçant-se al seu ajudant. –“Jo no dic ni piu” -va respondre aquest.”

-“Durant la darrera campanya una bala li havia travessat la cama esquerra i l’havia deixat coix; quan caminava l’arrossegava tan lluny cap a un costat que destruïa gairebé tota la feina de la dreta. Com més de pressa es movia, més lenta era la seva marxa.”

-“Llavors el procés va seguir el seu curs amb aquesta sorprenent agilitat que constitueix la major glòria dels nostres tribunals de justícia. El document se segellà, es datà, es numerà, es registrà, se signà, tot en el mateix dia, i es diposità en un armari, on va passar un any, i un altre i un tercer. Moltes promeses van tenir temps de casar-se; a Mírgorod es va obrir un carrer nou; el jutge va perdre un queixal i dos dents; pel pati d’Ivan Ivànovitx corrien més nens que abans (només Déu sabia d’on sortien).”

Gógol, un fi analista de la fauna humana, un mestre inigualable en la descripció d’escenes. Segons Nabókov: “el més estrany poeta en prosa que mai va produir Rússia.”