Perles juridicolegislatives

L’article citat en el subtítol d’aquest article estableix que les societats mercantils amb inversió estrangera directa que incompleixin els requeriments previstos en aquesta llei es declararan nul·les per al Govern, previ el corresponen expedient administratiu.

El contracte de societat mercantil és un acord entre dues o més persones que s’obliguen a posar en comú béns, diners o indústria, amb el propòsit de fer una activitat econòmica amb ànim de lucre i de repartir-se entre si els guanys. La societat mercantil unipersonal és una variant especial de societat mercantil que es caracteritza per tenir un únic soci, sigui una persona física o jurídica. En general, els contractes són vàlids si concorren tres requisits: consentiment de les parts, objecte cert i la causa de l’obligació.

Posaré un exemple perquè el lector ho entengui: una persona (compradora) signa un contracte de compravenda amb una altra (venedora) per adquirir un habitatge situat a Escaldes-Engordany per 250.000 euros: el consentiment és la manifestació lliure, conscient i voluntària de les parts de subscriure el contracte; l’objecte és l’habitatge concret que es descriu al contracte, i la causa per al comprador és adquirir una casa i per al venedor és rebre el preu acordat. Traspassat aquest exemple a un contracte de societat mercantil, el consentiment és la voluntat lliure i conscient dels socis de constituir la societat i assumir-ne les obligacions que comporta; l’objecte és l’activitat econòmica que es comprometen a realitzar i el patrimoni comú que creen per fer-ho (ha de ser lícit, possible i determinat o determinable), i la causa és el motiu jurídic i econòmic del contracte, és a dir, associar-se per desenvolupar una activitat mercantil amb ànim de lucre, compartint riscos i beneficis.

El soci no respon personalment amb el seu patrimoni

Per tant, la societat mercantil neix d’un contracte i, en conseqüència, li són aplicables les normes sobre la teoria general de la nul·litat o anul·labilitat dels contractes que es divideixen en dues classes: nul·litat absoluta, i nul·litat relativa o anul·labilitat. Em centraré en la nul·litat absolta, que és a la que fa menció l’article citat. Els efectes principals de la nul·litat del contracte són la ineficàcia total del contracte, és a dir, el contracte no produeix efectes jurídics, com si mai no hagués existit, i cada part ha de tornar el que hagi rebut (diners, béns, drets), és l’anomenada restitutio in integrum. Un contracte nul de ple dret (nul·litat absoluta) no pot ser convalidat pel pas del temps ni per la voluntat de les parts. L’ordenament jurídic andorrà regula les societats mercantils en la Llei de societats anònimes i de responsabilitat limitada, i a l’article 1 diu: “La societat constituïda d’acord amb aquesta Llei és un negoci jurídic pel qual una o més persones físiques o jurídiques realitzen aportacions a títol de capital per dur a terme una o diverses activitats econòmiques a fi d’obtenir-ne un guany. La societat constituïda d’acord amb aquesta Llei té personalitat jurídica distinta de la del seu soci o socis i, en conseqüència, els deutes i les obligacions de la societat no són deutes o obligacions del seu soci o socis.”

Per tant, regeix el principi de no responsabilitat del soci, que vol dir que el soci no respon personalment amb el seu patrimoni pels deutes socials, la seva responsabilitat queda limitada a l’aportació que hagi compromès a la societat. Per altra part, la Llei de societats estableix a l’article 13 les causes de nul·litat d’una societat, i diu: “Un cop inscrita la societat, la nul·litat només es pot declarar judicialment per alguna de les causes següents: a) Perquè el seu objecte és contrari a la Llei, a la moral o als interessos públics d’Andorra. b) Perquè a l’escriptura de constitució o als estatuts no s’esmenten la denominació de la societat, les aportacions dels socis, la quantia del capital o l’objecte de la societat.” La sentència que declara la nul·litat de la societat n’obre la liquidació i no afecta l’eficàcia dels actes realitzats per la societat. Si bé la Llei 5/2025 per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, en la seva disposició final segona, modifica alguns preceptes de la Llei de societats anònimes i de responsabilitat limitada, però no modifica el transcrit article 13 sobre les causes de nul·litat d’una societat. Així, i avui en dia ens trobem, per una part, la causa de nul·litat del contracte societari que estableix la Llei 5/2025 i, per altra, les causes de nul·litat que estableix la Llei 20/2007 de societats, qüestió en què no tindria importància el fet que una causa de nul·litat estigués en una llei i altres en una altra llei, encara que legislativament no sigui recomanable. El que resulta veritablement greu rau en tres fets que es poden resumir en la Llei de societats, la declaració de nul·litat ha de ser declarada per sentència judicial, és a dir, pels tribunals civils andorrans, i, en canvi, en la nul·litat que preveu la Llei 5/2025 aquesta l’acorda el Govern, previ l’expedient administratiu contradictori.

És a dir, el Govern (l’administració) s’irroga i atribueix funcions jurisdiccionals que únicament l’ostenten els tribunals andorrans (art, 87 CA) i, per tant, aquesta autoatribució jurisdiccional del Govern podria ser contrària a la mateixa Constitució. El principi de no responsabilitat dels socis salta pels aires en establir l’apartat 5 de l’article 17 que “si resten deutes en la societat extingida, els socis hi han de respondre solidàriament fins al límit de què els correspongui en l’atribució dels actius”. I, en tercer lloc, la llei obvia el principi de responsabilitat dels administradors socials, perquè no els imputa cap mena de responsabilitat. En conclusió, entenc que el legislador ha tingut més present l’efecte dissuasiu, que l’aute 18/5/2021, causa 2021-23-RE del Tribunal Constitucional anomena “efecte esgarrifós o esfereïdor”, que el veritable efecte pràctic i jurisdiccional d’aquest precepte. En tot cas, i si es produeix el mateix, seran els tribunals de justícia els que tindran l’última paraula.