El gra cremat i les formigues

Quan a començament de tardor els ramats de la muntanya baixaven cap a les planes de l’Urgell a passar l’hivern, en arribar a les primeres terres cerealistes, les que trobaven més avall de Ponts, ja podien començar a tastar els rostolls, mentre anaven fent via cap al seu destí final. Ens ho ha explicat més d’un cop de viva veu, cosa que sempre és un gust, l’Albert Pujal, i ho ha deixat explicat per escrit en un dels seus llibres més viatjats, vull dir amb més abraçada de món, enllà de terra andorrana: Història de les pastures d’hivern: de les planes de l’Urgell a les campanyes de França, Pagès Editors, Lleida 2015. Hi trobareu, al llibre, ben indicades, algunes de les rutes de transhumància dels ramats que paixien a l’estiu a Andorra i baixaven a passar l’hivern a les planes de l’Urgell o del Segrià. I si l’heu llegit, també podeu recordar les indicacions geogràfiques pecuàries de l’Albert Pujal quan passeu per les carreteres que de Ponts menen cap a Torà, cap a Guissona, cap a Artesa de Segre i Agramunt. Aquestes carreteres tallen les antigues carrerades, i si bé són respectades, la construcció de vials asfaltats i de pistes per poder passar amb la maquinària agrícola, cada vegada més voluminosa, ha fet que la ruta dels ramats transhumants, que havia estat durant segles i segles transitada i ben definida, estigui desfigurada, però encara la podrem anar trobant, sigui l’original, sigui circulant pels trams de nous vials que l’han aprofitat. Hem de pensar que amb el canvi del llaurar els camps amb animals a fer-ho amb tractor, o de segar a mà a fer-ho amb les cada vegada més eficients màquines de segar, les cosechadores, s’han hagut de modificar alguns traçats, o afectar-los, o avorar-los. Però les carrerades hi són, i a qualsevol dels pobles que trobem, us en sabran donar raó, això sí, la poca gent que hi viu i que encara treballa la terra.

Enmig de tanta negror, el miracle de la vida hi fa altre cop presència

L’incendi de Florejacs de la setmana passada va cremar sembrats. I ha estat una pena, perquè aquest any hi ha una bona collita, tant de gra com de palla, gràcies a les generoses pluges de la primavera. Com arreu, la primavera passada la vegetació ha crescut molt i això, si quan arriba l’estiu les calorades són fortes, com ha passat, fa que en cas d’incendi el foc avanci amb molta més capacitat devoradora, perquè les flames són més grans i endrapen i corren molt més que si la vegetació no fos tan esponerosa. I si per dissort, agafa els sembrats encara sense segar, com va ser el cas de l’incendi de Florejacs, i a més amb vent fort, aleshores ja podem dir que el foc anirà com la pólvora, cremarà ràpid i amb grans flamarades i columna de fum, com vam poder veure a les imatges difoses pels mitjans de comunicació. Hauria estat diferent si els pagesos ja haguessin segat i només hi hagués els rostolls. Però va ser així i ara a esperar l’any vinent per tornar a veure el verd primerenc dels sembrats a l’hivern per anar madurant i arribar al daurat que els fa ser a punt per segar.

Passat el foc, anar a veure el paisatge gris ens entristeix el cor. Més quan, repetim-ho, la majoria dels camps encara estaven per segar i l’incendi va devorar els sembrats sense compassió. Si hi aneu, només veureu grisor arreu, la grisor de la cendra, però quan passeu entre els camps, us atraurà la vista unes taques negres arraconades pel vent als peus de les parets de pedra, aquelles tan ben arrenglerades i aplomades, potser alguna fins i tot feta pels andorrans que a l’hivern baixaven a la plana a fer paret per guanyar-se la vida, com altres anaven a la verema a les vinyes de França. La negror, negra com el carbó o encara més, és la dels grans de les espigues, carbonitzats a l’acte pel foc, perquè amb unes espigues tan altes com les d’aquest any, la flama les consumeix en un moment. I el vent, que hi ajudava, va fer esteses de gra, no pas daurat, sinó negre del tot. Amb capdamunt de les parets que faixen els camps, hi veureu les corpentes cremades dels ametllers, branques esquelètiques que us saluden amb les mans quietes i tristes. I també veureu les restes d’algun lledoner, encara amb el fullam mig rostit i caragolat, degut a la velocitat amb què va passar el foc.

Però enmig de tanta negror de grans de cereal cremats i panorama cendrós, el miracle de la vida, amb gran voluntat, hi fa altre cop presència. Dimecres cap al tard, entre Plandogau i Maravella, a tocar de la carrerada, tot pensant en els ramats d’ovelles de l’Albert Pujal que aquest any poc podrien rostar els rostolls; enmig dels camps, les formigues tornaven a treballar. Al cap d’una setmana de passar-los el foc roent per sobre, ja tornen a fer carrerons i a marcar niu! Abnegades i treballadores, busquen –suposo que apenades per trobar-se en un immens desert– qualsevol bri o tija de vora les pedres, mig salvada del foc, per continuar. Continuar, com el pagès treballador de Cabanabona que embalava amb el seu fill la palla de més enllà on va arribar el foc, salvada per aquest any, malgrat que el foc els va prendre gairebé tota la collita, com ja els va passar l’any 2009 en un altre incendi, aquest en sentit contrari, és a dir, que va començar a Coscó i la marinada el va portar fins a Cabanabona.

Quan aneu de camí cap a Guissona i Cervera, en passar vora Plandogau, Cabanabona, Vilamajor, Guardiola... i la grisor del foc us arribi al cor, penseu en les treballadores formigues i desitgeu-los bona sort en la recerca.