Interpretar l’anomalia climàtica de Maldà des dels nostres dies

L’anomenada anomalia de Maldà designa el període de fortes fluctuacions en la dinàmica del temps meteorològic i del clima que es dona a l’Espanya mediterrània, i a la península Ibèrica en general, entre 1760 i 1800. Porta el nom d’anomalia de Maldà en honor a un aristòcrata que s’exclamà del desordre climàtic de l’època, just en el moment del paroxisme d’aquesta oscil·lació climàtica, l’any 1786.

El climatòleg històric Mariano Barriendos i el seu fill Josep Barriendos, doctorant en qüestions de riscos i catàstrofes naturals a Catalunya i a Espanya, fa temps que s’interessen particularment per aquest període de l’anomalia de Maldà. Fruit d’aquest interès, dediquen darrerament una part dels seus esforços a la reconstrucció del comportament dels patrons del temps i del clima a Europa entre 1760 i 1800, amb relació a una teleconnexió importantíssima dins d’aquest àmbit geogràfic com és l’oscil·lació de l’Atlàntic nord, o, abreujadament, NAO (North Atlantic Oscillation). Tot això amb l’objectiu primordial d’establir possibles referents o paral·lelismes que concordin amb l’oscil·lació climàtica que s’experimenta als nostres dies.

El cas més paradigmàtic de teleconnexió és ‘el Niño’

Les anomenades teleconnexions (tècnicament designades amb el nom de patrons de variabilitat de baixa freqüència), o lligams entre els comportaments de diferent signe de diferents regions pel que fa a la temperatura de les aigües marines superficials, la circulació atmosfèrica i la trajectòria dels corrents oceànics, són, des de fa ja algunes dècades, un dels principals temes de recerca en la investigació climatològica i oceanogràfica.

El cas més paradigmàtic de teleconnexió és el Niño (El Niño-Southern Oscillation), associat a pluges ocasionals molt fortes sobre les costes desèrtiques del Perú i del nord de Xile, mentre que àrees climàticament humides o molt humides com ara Indonèsia o l’est d’Austràlia pateixen, durant aquest episodi, sequeres accentuades. Fins i tot, la sequera connectada al Niño es deixa sentir a la porció sud-oriental d’Àfrica.

L’oscil·lació de l’Atlàntic nord, que té una incidència notable sobre el clima de l’Europa occidental a l’hivern i els mesos pròxims, és determinada pel dipol constituït per dos grans centres d’acció de la zonació climàtica dels cinturons de pressió de l’hemisferi nord: l’anticicló de les Açores i la baixa d’Islàndia. Hi ha una fase positiva i una fase negativa de la NAO.

La fase positiva, normal o dominant, de la NAO s’estableix quan l’anticicló de les Açores i la baixa d’Islàndia ocupen les seves respectives àrees d’origen: la regió subtropical i la regió subpolar atlàntiques, on, respectivament, el màxim baromètric de les Açores es mostra potent i la baixa d’Islàndia, profunda. Quan això ocorre, les latituds mitjanes-altes d’Europa reben unes precipitacions abundants, a causa de l’establiment d’un règim vigorós de l’oest que hi mena corrents humits atlàntics i depressions. En canvi, bona part de la península Ibèrica, i en especial el centre i sud-oest peninsulars, registren uns nivells de pluviositat clarament inferiors als normals, per l’acció estabilitzadora que hi exerceix l’alta de les Açores.

Durant la fase negativa, menys duradora, s’inverteix el patró: l’anticicló de les Açores es debilita i la baixa d’Islàndia s’omple; fins i tot pot formar-se una depressió entre l’arxipèlag de les Açores i la península Ibèrica o a l’àrea del golf de Cadis i una situació d’altes pressions a Islàndia. D’aquesta manera, quan això té lloc, l’extrem sud-occidental del continent europeu sol registrar unes precipitacions abundants, mentre que Islàndia i el nord d’Europa experimenten una minva pluviomètrica. El Pirineu, molt en especial la seva cara sud, també acostuma a registrar precipitacions abundoses durant aquesta fase negativa de la NAO. Això és així per la bona exposició de la serralada als corrents d’inestabilitat que creuen la península Ibèrica de sud-oest a nord-est, producte precisament de depressions que se situen a l’oest o sud-oest de la península i que es veuen reactivades en assolir el Pirineu per fenòmens de retenció i d’agreujament termodinàmic.

A partir de totes les informacions que han pogut recollir o que estan en vies de recollir, el Mariano i el Josep Barriendos semblen tenir certa evidència que durant l’anomalia de Maldà l’oscil·lació de l’Atlàntic nord experimentà fluctuacions ràpides i sobtades entre les fases positiva i negativa, una realitat que, per altra banda, presenta analogies amb la situació actual, en què tant a la conca mediterrània com al nord d’Europa sembla passar-se d’una manera brusca d’uns anys plujosos a d’altres d’una forta sequera. Això es tradueix en el gràfic de l’índex de l’oscil·lació de l’Atlàntic nord en la presència de dents de serra acusades, que marquen aquesta forta fluctuació en els valors en intervals molt curts de temps.

Els anys en què la circulació pertorbada de l’oest resulta vigorosa a les latituds mitjanes-altes d’Europa, amb uns anticiclons subtropicals potents a la conca del Mediterrani, són substituïts ràpidament per períodes caracteritzats per anticiclons de bloqueig en aquelles latituds mitjanes-altes del nostre continent, amb el trànsit, en canvi, de sistemes depressionaris per regions clarament subtropicals.

Per al cas de la península Ibèrica, només cal veure que els episodis meteorològics més extremats tingueren lloc durant aquesta anomalia de Maldà. El projecte europeu Advice (1995-1996), de reconstrucció del clima a partir de dades històriques i de registres instrumentals antics, i d’altres projectes posteriors ja oferien, en detall, un increment acusat de la presència de sequeres i d’inundacions (per pluges torrencials) a la costa mediterrània espanyola, i en general a tota la península Ibèrica, durant el període 1760-1800. De fet, els pitjors aiguats i inundacions es donen en aquest quarantenni, com la riuada Grossa de l’octubre de 1787 a la vall de l’Ebre, les inundacions del setembre de 1772 al Principat d’Andorra, etc.

Aquesta situació té clares analogies amb el que s’està experimentant a Europa en l’actualitat. En aquest sentit, la forta sequera viscuda a Catalunya, i també a casa nostra, Andorra, en el període de tres anys 2021-2023, i que seguí a la tongada plujosa de l’any del temporal Gloria, el 2020, ha donat pas d’una manera inesperada a una situació de precipitacions generoses, fins i tot copioses, a partir de la primavera del 2024 i en el que portem de 2025, unes precipitacions que han permès d’aixecar l’estat d’alerta per sequera. A l’Europa nord-occidental, mentre que el 2022 rius com el Rin veien restringida la navegació de vaixells pel seu curs, per la manca de cabal suficient, l’any 2024 hi resulta, per contrast amb aquest 2022, especialment plujós, i el 2025 s’ha passat d’una manera que ningú no esperava a una nova tongada de forta escassetat pluviomètrica.