Calor

Més enllà del tòpic de conversa a l’ascensor o al bar, el cert és que hem deixat enrere el mes de juny més calorós des que existeixen registres, que és tant com dir el de temperatures més altes mai documentades.

Ho han confirmat els meteoròlegs i ho ha recollit i publicat aquest mateix Diari. I això que encara tot just comencem el juliol i falta bastant per al que se suposa rigorós agost –ferragosto, li diuen els italians.

A aquest pas, turistes i excursionistes que arriben buscant frescor seran com els de comerç, que encara continuen creient en el diferencial de preus locals envers els del seu lloc d’origen.

Encara sort que la Natura sempre troba fenòmens compensatoris, en aquest cas les tempestes de tarda, quan els núvols d’acumulació ensopeguen amb trons i deixen anar la beneïda pluja, sempre tan necessària, imprescindible per a la nostra terra i per als verds del paisatge –tots els colors del verd, cantava Raimon amb referència a un altre país, però seria perfectament aplicable a les nostres valls.

Encara és voluble primavera, quan al matí sortim amb màniga llarga i amb l’avenç de les hores ens penedim, si no accedim a locals –i vehicles, inclosos els de transport públic– dotats del que anomenen aire condicionat, invent que sembla de metges i farmacèutics, com a fàbrica de refredats, tan especialment incòmodes com són els de l’estiu, sovint avançat, cada vegada més, a l’astronòmic.

Proliferen projeccions de cinema i concerts a la fresca, tot i que la frescor sembli més desig de la bona voluntat dels organitzadors que no realitat perceptible.

Contra la superabundant exclamació tòpica: “Quina calor que fa”, ja ni tan sols resulta del tot encertada la rèplica: “Ja ens queixarem de fred a l’hivern.” Perquè cada cop en fa menys, de fred hivernal. Els vint-i-dos graus negatius que vam conèixer una vegada en sortir al matí –temps era temps– semblen ara fantasia de novel·lista o guionista de cinema.

Així, cada vegada és més infreqüent veure glaçat el llac d’Engolasters, en Setmana Santa, com aquella tardana on fins i tot ja s’havia aixecat la veda de pesca, o la hiperbòlicament anomenada llacuna d’Encamp, més pròpiament bassal o bassals, tan aviat ennuvolats de petits mosquits, dels que no piquen però enceguen.

Però sí, i amb tot, és molt probable que ens tornem a queixar del fred, quan arribi, tot i que no sigui gens comparable al d’altres temps, com aquells en què –explicava Papito Vidal al dinar de Crèdit amb els periodistes– per Meritxell els nens ja esquiaven a Escaldes i les dones estrenaven els abrics per a la festa de la patrona; de pells naturals, si s’ho podien permetre, perquè encara no havien arribat els i les hooligans de l’ecologisme per vessar-hi tinta o pintura per sobre.

I també sí, beneïdes tempestes de tarda que remullen el terra i alleugen la calor, sempre que no portin la indesitjada companyia de pedra o calamarsa, destructores de la collita d’un tabac ja bastant crescut, massa per arribar a temps de substitució per nous plançons.

L’estiu –fàctic– continua avançant així, fins a completar un nou cicle estacional amb l’arribada de la tardor, quan la Natura ens ofereix els més i millors colorits paisatges, en l’estació favorita dels cors forts, dels melancòlics i dels romàntics.