La policia del clima

El canvi climàtic no és una amenaça futura. Ja crema als nostres boscos

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

“La totalitat del territori francès pot cremar.” Aquesta frase, dita recentment pel portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France, no és cap exageració. És una constatació. El risc d’incendi s’ha estès arreu del país: ja no afecta només el sud o la Mediterrània, sinó també zones fins ara considerades segures. La combinació d’aridesa generalitzada, calor extrema i vents secs ha transformat tot el territori francès en un polvorí.

Després de l’estiu del 2022, quan es van cremar 66.000 hectàrees, “hi va haver una presa de consciència general”, afirma Éric Brocardi. Es van reforçar les formacions dels bombers per fer front als incendis forestals. “Prop de 1.000 bombers han estat formats en els darrers deu anys per intervenir en espais naturals”, diu. Però admet que França “encara té marge de millora” pel que fa a l’equipament.

Aquest avís marca un punt d’inflexió. Si abans els incendis es veien com a fenòmens puntuals i estacionals, ara són el símptoma més evident d’un nou paradigma climàtic. Les condicions extremes ja no són l’excepció. Els estius s’allarguen, les temperatures s’enfilen i els boscos acumulen estrès hídric i combustible vegetal. Tot pot cremar. A tot arreu.

És un problema global que afecta també Andorra, com totes les zones de muntanya. Des dels Alps suïssos fins al Pirineu aragonès, del Massís Central al nord de Califòrnia, territoris que havien viscut en equilibri amb el bosc el comencen a veure com una amenaça latent. I les flames no entenen de fronteres, i la resposta institucional tampoc no hauria de fer-ho.

A Andorra, el bosc cobreix més del 80%
del territori

A Andorra, el bosc cobreix més del 80% del territori. Un incendi de gran abast tindria conseqüències devastadores, humanes, econòmiques i ambientals. No podem veure els bombers només com una força reactiva. Són, i han de ser encara més, un cos de protecció ambiental, preparat per actuar abans que arribi el desastre. No n’hi ha prou amb la vocació i el sacrifici: cal reforç estructural. Podríem dir que han de convertir-se en una veritable policia del clima. Una primera línia de defensa davant d’un escalfament que ja no podem evitar, només gestionar.

El que no vam fer per frenar les causes de la crisi climàtica, ara ho haurem d’afrontar com a conseqüències. La paradoxa és punyent: allò que no vam voler invertir en prevenció climàtica ens tocarà pagar-ho ara, amb sistemes d’emergència cada cop més cars, més complexos, més exigents. I aquest cost és més elevat: més efectius, brigades especialitzades, més mitjans aeris, més tecnologia, més formació, més riscos, evacuacions i períodes llargs d’alerta.

Tot plegat ens costarà molt més del que hauria costat actuar a temps. Aquesta és la factura de la inacció.

Però hi ha una altra part del cost que, encara que també sigui elevada, és necessària. Essencial. Parlem de la feina invisible, feixuga i constant: patrullatge, vigilància, simulacres, manteniment, pedagogia pública. És un esforç que implica recursos, però també és una inversió que pot marcar la diferència entre un foc contingut i una catàstrofe.

És per això que em pregunto per què, tot i que Andorra ja compta amb una bona estructura bàsica, encara no s’aposta per un grup de bombers forestals especialitzat. El context ha canviat, i cal començar a avançar cap a un model capaç de donar resposta als reptes que el clima ens planteja.

Cal una mirada nova: els nostres bombers són l’última línia de defensa d’un paisatge que, si es perd, no es torna a recuperar. I això exigeix recursos, però, sobretot, visió.

Andorra no és una excepció. La seva orografia, la densitat forestal, l’augment de l’activitat humana a la muntanya i la pujada de les temperatures fan que el risc sigui alt i creixent. Cal reconèixer la tasca que ja fan els nostres bombers i els voluntaris de Protecció Civil. Però també cal exigir més: en recursos, planificació i ambició.

Hi ha models que funcionen. A Catalunya, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) treballen tot l’any al costat dels bombers. A França, comitès locals donen suport en la detecció i intervenció ràpida. A Espanya, les brigades BRIF combinen prevenció i extinció d’alta complexitat. El denominador comú? Anticipació.

Andorra té capacitat per impulsar una xarxa de vigilants forestals locals, formats i coordinats, amb implicació ciutadana. Es podria recuperar l’esperit del sometent, reconvertit en una estructura voluntària i organitzada de suport, vigilància i prevenció, en coordinació amb Protecció Civil i Bombers. Perquè la lluita contra el foc comença molt abans del primer incendi: amb desbrossaments, cremes controlades, educació ambiental i vigilància preventiva.

També cal sensibilitzar la població. Cada cigarret llençat, cada barbacoa imprudent, cada excursionista negligent pot ser una espurna fatal. El més valuós que tenim, el bosc, el paisatge, la natura, és també el més exposat als incendis. I defensar-lo no pot dependre només de la bona voluntat. Ha de ser una política pública clara, planificada i ben dotada.

Invertir en el cos de Bombers no és una despesa: és una resposta intel·ligent a una realitat que ja és aquí. És reconèixer que el país que volem conservar depèn del que sapiguem protegir. Perquè la lluita contra el foc ja no és una batalla d’estiu. És una defensa de tot l’any.

El clima ha canviat. I ens exigeix actuar. Que aquesta crida no s’apagui amb les primeres pluges, sinó que encengui, ara sí, una voluntat col·lectiva de protegir allò que encara som a temps de salvar. Perquè el canvi climàtic no és una amenaça futura. Ja crema als nostres boscos.

tracking