Katherine Mansfield

“I aquesta mort, enmig d’un esforç suprem per assolir la puresa, ja és una obra d’art.” François Mauriac homenatjava així Katherine Mansfield en el seu decés. Una emocionada descripció de la personalitat de qui havia nascut a Wellington (Nova Zelanda) el 1888 amb el nom de Kathleen Beauchamp i que morí a Fontainebleau el 1923 després d’una atzarosa vida.

Enviada a Londres a ampliar estudis al Queen’s College amb 13 anys, no va parar fins a ser-hi enviada de nou el 1908, tan enyorada estava de la rica vida cultural de la capital de l’Imperi. Però el retorn va ser mogut: seguidora d’Oscar Wilde, encetà una vida d’aventura enrolada en una troupe d’artistes d’òpera. Més endavant es casà amb l’escriptor John Middleton Murry. Va sofrir de prop els desastres de la Gran Guerra amb la mort del germà. La tuberculosi s’apoderà d’ella i l’obligà a itinerar de la Provença a Suïssa i, finalment, a Fontaineblau. Però mai no defallí: n’és testimoni la seva rotunda afirmació: “He establert com a regla de vida no penedir-me mai, ni mirar endarrere.”

Morí a Fontainebleau el 1923 després d’una atzarosa vida

Icona del moviment modernista, entusiasta de Txékhov, fou mestra dels relats breus en els quals dibuixa amb elegant precisió la societat britànica del seu temps. Són històries aparentment banals, amb la normalitat com a font de la més depurada literatura. Algunes de les seves obres més conegudes són La Garden Party, L’ànima moderna, La casa de les nines, Una família ideal i El viatge.

–“El cel lluïa pàl·lidament, i un ocell es deixava arrossegar per les altures com una taca fosca en una pedra preciosa.”

–“De debò no hi havia un lloc on pogués amagar-se i estar tota sola tota l’estona que li plagués, on no molestés ningú i ningú no patís per ella? No hi havia cap lloc al món on ella pogués posar-se a plorar… finalment?”

–“El moll era fosc, molt fosc; tot, els magatzems de la llana, els vagons del bestiar, les grues aixecades fins a tocar el cel. La rabassuda maquineta del tren, tot semblava entallat en una fosca solidificada.”

–“La primera sirena –va dir el pare secament. I just en aquell moment van veure el vaixell de Picton. Ajagut arran del moll negre, ribetejat d’un rosari de llums daurades, el vaixell de Picton feia més aviat la impressió de preparar-se per salpar cap a les estrelles que no pas cap a la freda mar.”

–“Amb el dring del telèfon, el repicament de la tripulació eixordant l’aire, el gros vaixell avançà vers ells; tallava l’aigua fosca fent que pels costats es cargolessin blancs encenalls.”

–“De la sala de música arribava el so del piano, veloç, petulant i impacient. Per la porta entreoberta del saló sortien flotant unes veus.”

–“Aquella tarda, per primera vegada a la vida, en sortir per la porta giratòria i davallar els tres amplis esglaons de la vorera, el vell senyor Neave se sentí massa vell per afrontar la primavera. La primavera –càlida, il·lusionada, inquieta– havia arribat.”

Les últimes paraules de Katherine Mansfield abans de morir foren: “Estimo la pluja. Vull sentir-la a la cara.” També estimava la pluja Federico García Lorca: “La lluvia tiene un vago secreto de ternura, / algo de soñolencia resignada […] Es un besar azul que recibe la Tierra, / un mito primitivo que vuelve a realizarse.”