Comptes

Aquest mes s’acostumen a tancar els comptes de l’exercici econòmic de l’any anterior. A les empreses privades i també, com hem vist publicades les darreres setmanes, en institucions públiques, com ara els comuns. Diverses de les corporacions locals han difós, cofoies, resultats amb superàvits més o menys importants, com si fossin èxits de gestió. Ho són? Potser no tant.

Els resultats es comparen amb les previsions, que són els pressupostos. I semblaria que superàvit i dèficit són les dues cares d’un mateix error de càlcul. O es van preveure menys ingressos, o menys despeses, en el primer cas, o el contrari, en el segon.

Des d’aquest punt de vista, el balanç exitós potser hauria de donar com a resultat el zero, ni sobra ni mancança. Cert, és més “confortable” i dona tranquil·litat disposar d’un romanent per al futur immediat, o netejar deute, i no augmentar aquest darrer. Alguna de les institucions que han rendit comptes han arribat a dir que han aconseguit deslliurar-se de tot endeutament. Els veïns estaran més tranquils.

Els resultats es comparen amb les previsions, que són els pressupostos

Però han vist realitzades totes aquelles obres i obtingut aquells serveis oferts com a necessaris, o útils? O resulta que els fons sobrants es deriven d’incompliments de projectes que s’havien considerat d’interès general, o almenys majoritari, per al veïnatge? O és que els ingressos han estat més dels previstos, i es podrien haver estalviat càrregues als contribuents locals? En el cas dels dèficits, evidentment, potser s’ha gastat més o s’ha ingressat menys del que s’havia estimat.

Evidentment, tancar un balanç a zero és ben difícil, pràcticament impossible. Apropar-s’hi al màxim, però, semblaria el desitjable. Si per això cal que no s’hagin fet efectives totes les despeses, millor en treballs prescindibles, com ara els d’embelliment –de vegades anomenats així, però que en res no milloren l’estètica urbana, segons els criteris més generalitzats–. I si s’ha renunciat a augmentar taxes i impostos, potser no hi haurà cap veí que es queixi. En canvi, si la recaptació ha estat tan gran per deixar una xifra considerable a les arques comunals, també ha fallat la previsió, i cònsols i consellers ja estaran temptats de començar a pensar en què s’ho gastaran que sigui més rendible, socialment o en popularitat pròpia.

A Luis Herrera Campins, quan ja era president electe de Veneçuela, li vam comentar que potser podria descansar de la campanya, intensa, com totes arreu. I la resposta va ser tan sorprenent com realista: “No, chico, ya empezó la siguiente”. També s’acostuma a dir en els ambients polítics que els pressupostos, de qualsevol govern, són la peça clau de la seva política. De fet, hem vist dimitir caps de govern o corporacions quan les respectives assemblees els els han rebutjat.

Amb el sistema de normatives electorals, especialment en el que toca a l’assignació dels consellers comunals segons els vots, sembla del tot impossible que aquí passi. A cap parròquia. Caldrien veïns molt curosos o experts en comptabilitats públiques per trobar els potencials incompliments pressupostaris comunals. La memòria acostuma a ser escassa i fugissera, més en aquests casos. Tot i que potser no ho hauria de ser tant, a l’hora de passar els altres comptes: els de les urnes.