Cap a Setúria i Claror

Pecaríem d’ingenus si la 2a Festa de la Transhumància de Sant Julià de Lòria, que se celebra demà, ens portés a dir que la ramaderia d’Andorra és la mateixa de fa cent anys, quan a la gairebé totalitat dels pobles, ja no cal dir de les parròquies, es dedicaven a la ramaderia i a l’agricultura. Igualment, i fent-ho extensiu a la resta de valls pirinenques, els actes tradicionals lligats a la pujada del bestiar a muntanya, pels volts de Sant Joan i de Sant Pere, veuríem com la vitalitat ramadera i agrícola ha minvat molt de cinquanta anys cap aquí. És una realitat fàcilment comprovable només mirant tants i tants prats o camps avui en dia abandonats i erms, que es converteixen any que passa encara més en un atapeït panorama d’argelagues, gaverneres, arços, ginebrons, pins i herbassars, incloent-hi aquí plantes d’ultramar, com ara el seneci del Cap, arribada de Sud-àfrica a França pel port de Marsella fa cinquanta anys, amb llavors agafades a la llana importada d’aquell país llunyà i que, un cop arrelada i florida la primera mata a Europa, s’ha anat escampant com una veritable plaga de color groc que altera el mosaic vegetal i la biodiversitat del Pirineu, perquè degut als seus components resulta tòxica per al bestiar, i no cal dir-ho, per als humans. La progressiva expansió del seneci del Cap, que podem veure per tot el país, des de les vores de carretera a Sant Julià i fins a Envalira, és un senyal de la progressiva minva de l’activitat ramadera i agrícola al Pirineu en conjunt. I la lluita contra el maleït seneci del Cap no és pas senzilla ni fàcil de plantejar, perquè per més que arrenquem plantes i les cremem en un bidó o al forn incinerador, la capacitat de dispersió de les llavors sobrepassa qualsevol acció d’eliminació manual, ja de per si limitada.

La lluita contra el maleït senici del Cap no és pas senzilla

Però parlem de la pujada del bestiar a la muntanya, pràctica ancestral, amb arrels prehistòriques, tinguda com a fet après dels padrins i practicada a totes les cases mentre en tinguin. Diem al títol d’anar cap a Setúria, i avui mateix, aquest matí de dissabte, perquè el comú de la Massana ha organitzat primer un recorregut amb un ramat de 300 ovelles que anirà de la Serra de l’Honor fins al Prat Gran, per tal de poder apropar la pràctica de la transhumància a la gent. I després de la mostra, cap a Setúria, a la benedicció de les guardes comunes i el dinar de germanor al Serrat de l’Esmeligat. Vaques, ovelles i egües beneïdes i a pasturar tot l’estiu, vetllades per les pastores Rosa Vidal i suposo que també la Judith Carmona, que ja en va fer l’estiu passat. Beneïda coma de Setúria, literalment i per dir-ho en veure aquell bé de Déu, aquella formosa “esmaragda en forma de petxina, tota plena de perles i de flors”, com deixà escrit mossèn Cinto Verdaguer en record de “la vall delitosa de Setúria”, l’estiu de 1882, venint de la també amorosa encontrada de les bordes de Conflent, havent pujat a Salòria i de pas cap a Tor. Aquest any, en el moment de la benedicció i del dinar, que el comú ha previst a bon preu per a un total de 250 comensals, ben segur que hi haurà un sentit record per a qui fou cònsol major de la Massana, l’Antoni Garrallà, que ens deixà ara farà dos mesos.

I de Setúria cap a Claror. El comú de Sant Julià de Lòria organitza demà diumenge, per segon any, la Festa de la Transhumància, una d’aquelles iniciatives a voltes tan necessàries com agraïdes, perquè tot el que sigui fer per mantenir viva la vida pagesa, per preservar la ramaderia i l’agricultura, mai serà prou, més quan al ja de per si declivi generacional, a la pèrdua de mans per menar el bestiar o la terra, evident com dèiem arreu de la serralada pirinenca, aquí a les valls d’Andorra podem veure en viu i en directe també com antics conreadissos es converteixen en edificis i vials. Per això cal celebrar la Festa de la Transhumància, perquè ajuda a valorar una activitat vital lligada a la pagesia laurediana. I si la gent de la Massana s’apleten a la coma de Setúria, la gent de Sant Julià de Lòria i qui els vulgui acompanyar s’enlairaran al pas de vaques i cavalls des de la roca de Pimès fins al port Negre, allà on la claror i la calma dels cims es va fer nom propi i va quedar fixada en aquelles altures sempre tan vigoroses per als ànims i vistoses als quatre vents, cap a Andorra i també enllà; aplegant i sadollant-nos de sentiments per mirar endavant. En tornar a baixar, el dinar popular, amb vedella d’Andorra, a la Borda de Conangle, més música i altres activitats tot el dia, faran bona la pujada del bestiar a la muntanya.

Celebrem que a la parròquia de la Massana i de Sant Julià de Lòria la tradició els sigui motiu per fer tots els possibles per continuar l’activitat ramadera. Igualment, la resta de parròquies, amb cases que s’hi dediquen: Canillo, Ordino, Encamp, Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany puguin per molts anys fer-ho, amb l’eficaç ajuda dels comuns, del Govern i dels anhels, bons desitjos i encoratjament que mereixen i reben de tothom.