Les inundacions a Andorra (i III)

Per finalitzar el nostre article, podem aportar un petit recull històric sobre algunes grans inundacions que han afectat el Pirineu andorrà abans de 1937. En aquest sentit, l’historiador Joan Lluís Ayala, gràcies al seu treball de buidatge d’informacions documentals de caràcter històric, ha posat a la nostra coneixença nombroses notícies d’aiguats que han afectat el territori andorrà abans de 1937.

En el decurs del treball, la referència més antiga detectada sobre aiguats al nostre país data del 27 d’octubre de 1586 i correspon a una acta del Consell de Comú de la capital que mana reparar “el camí della creu de Andorra fins hont estave lo pont ans dell aiguat del pnt. any”.

Més endavant, el 1617, tenim l’anomenat any del diluvi, en què va ploure a bots i barrals una setmana entre el 30 d’octubre i el 6 de novembre en un ampli sector del vessant mediterrani de la península Ibèrica. Testimonis de l’època de la Seu d’Urgell asseguren que mai no s’havia vist fins aleshores una crescuda tan violenta del riu Segre, que es va endur palanques, molins, prats, vinyes, horts i parets. De fet, uns registres sedimentaris a Alòs de Balaguer estudiats pel paleohidròleg Gerardo Benito (MNCN, CSIC) donen un cabal màxim instantani gairebé idèntic als cabals corresponents a l’episodi del novembre de 1982.

Ja al segle XVIII, l’agost de 1750 una revinguda s’endugué el pont de Fontaneda, a Sant Julià.

Dins l’episodi d’anomalia climàtica a la península Ibèrica que correspon a l’anomalia de Maldà (1760-1800), ocorregueren els aiguats del setembre de 1772, probablement, segons Ayala, i també segons el climatòleg històric Mariano Barriendos, els pitjors aiguats que ha patit Andorra en època històrica. Els documents assenyalen que va ploure sense treva durant cinc dies seguits. Les avingudes d’aigua del setembre de 1772 modificaren els cursos fluvials ordinaris i provocaren estralls gravíssims. Hom parla de la destrucció de propietats de particulars i de danys molt importants als comuns. Una carta del bisbe datada de 1785 encara demanava de reconstruir a Escaldes el pont de pedra (probablement el pont de la Tosca) i tres cases. A més, l’aiguat va anar precedit d’un episodi de sequera intensa; doble impacte, doncs, per la irregularitat pluviomètrica, que reflecteix les condicions excepcionals (desajust climàtic) que es visqueren durant aquesta oscil·lació de Maldà.

Algun padrí ja difunt d’Escaldes-Engordany parlava de les roques que arrossegà l’aiguat de 1772 des del vessant de l’Hospital fins als rius de Perafita i del Madriu i, des d’aquí, fins al poble d’Escaldes, prop de la confluència del Valira d’Orient amb el Valira del Nord. El padrí indicava les boles granítiques de dimensions mètriques o, fins i tot, més grans arrossegades per les avingudes torrencials que encara es poden veure al llit del Valira d’Orient, i els efectes en les formes locals del terreny (rastre geomorfològic) deixats per les aigües carregades de material sòlid de mida gran que baixaven pel vessant de l’Hospital, uns efectes ben visibles, tot i el temps transcorregut, en el camí de l’anomenada font del Boigot, a les canals dels Gais i de Cordabalba.

Encara que aquestes informacions aportades pel referit padrí no tenen tota la base empírica que caldria per ser corroborades completament, sí que poden tenir un valor antropològic, psicològic o cultural, de manera que, tot i estar tamisades pel filtre de la subjectivitat, ens donen una visió molt eloqüent dels problemes que ocasionà l’aiguat, així com dels riscos que, des d’una perspectiva més global, pot comportar qualsevol episodi de precipitació intensa a Andorra.

Cal assenyalar que, durant els aiguats del novembre de 1982, aquestes colades torrencials del vessant de l’Hospital no es varen activar. O, en realitat, sí que s’activaren una mica, però molt poc, no prou perquè aigües avall produïssin el col·lapse. L’Hospital és un sector de la muntanya andorrana que mira al nord. Durant l’episodi del novembre de 1982, el flux pertorbat incidia al Pirineu amb component sud. Això, juntament amb el fet que el vessant en qüestió sigui molt inclinat, feia probablement que la pluja arrossegada pel flux del sud caigués d’una manera molt obliqua sobre el sector, i que el fregués tan sols de resquitllada. Sí que, també en aquest episodi de 1982, es mobilitzaren violentament colades torrencials de material granític gran al sector, també andorrà, de la canal de la Tosa, a la zona d’Engolasters, perquè aquí el corrent inestable hi podia incidir més directe. Hom ha estimat que durant l’episodi dels aiguats del setembre de 1772 caigueren pel cap baix al sector de l’Hospital 200 mm de precipitació. Segons alguns especialistes, aquesta quantitat marca grosso modo el llindar crític de pluja a partir del qual poden ja mobilitzar-se al Pirineu roques massives de grans dimensions com les que formen els granits.

Altres aiguats que, d’una manera severa, han afectat globalment Andorra són els de 1726, 1743 i 1856. I entre els que han afectat sectors focalitzats del país, a banda del de 1750 ja esmentat, tenim els de 1597, 1756, 1847 i 1872 (Ayala, 2008-2009).

Finalment, farem menció dels aiguats de l’octubre de 1907, que si bé afectaren també les terres andorranes, perjudicaren especialment, pel que fa a l’Alt Pirineu, el Pallars Sobirà. El dia 22 d’octubre, la Noguera Pallaresa va atènyer un cabal de 1.250 m3/s. Al nostre país, l’aiguat ocasionà la destrucció del pont de Tobira (Andorra la Vella) i hi ha referenciades possibles destrosses a la carretera entre Escaldes i Encamp (ANA).