Contaminacions

A més de la proliferació de cuques, l’estiu ens porta un considerable augment, o sensació de gran creixement, de dues menes de contaminació, lumínica i sonora, que arriben a la culminació en les festes majors i la segona en la nit de Sant Joan.

Amb finestres i balcons oberts, el petardeig de les motos i les pistonades d’alguns cotxes trenquen el son i, el que és pitjor, ho fan de sobte, amb un ensurt inevitable.

No fa gaire vam poder llegir informacions sobre la campanya de control d’aquests vehicles de dues rodes per part de la policia. Cal suposar que es va detectar, entre d’altres defectes, l’excés de soroll. I que es va fer el seguiment per comprovar la solució del problema dels escapaments lliures o defectuosos. Suposar, perquè no és agosarat intuir que una majoria de ciutadans i ciutadanes no han advertit cap millora.

Són permanents els llums que no ens deixen veure les estrelles

La culminació dels petards, els literals, serà una vegada més la nit de demà, la de Sant Joan, amb tota la seva mitologia i la consideració, tot i que irreal, de ser la més curta de l’any.

Aquestes -unes i altres- explosions comparteixen característiques: les porten millor, fins i tot les gaudeixen, els productors. Les pateixen tots i totes els que no estan acostumats, que fins i tot les odien; alguns sense possibilitat d’explicar-ho amb paraules, com els gossos.

D’altra banda, i de fet, diversos etnòlegs i antropòlegs coincideixen que la intenció dels creadors d’aquests ritus del foc era eliminar les hores de foscor, i aconseguir l’enllaç de les clarors de dos dies consecutius.

Amb petards i músiques a tot volum, tenim explicades ja -com si calgués- la contaminació acústica de les nits de festes majors i la de Sant Joan. En alguns casos, com el d’Encamp, els organitzadors o el comú van tenir altres anys la bona pensada de portat la música de matinada a cobert; a la sala de festes del Complex. I així van aconseguir satisfer el col·lectiu dels qui volien silenci a partir d’una hora “prudent” i el dels fanàtics de l’estridència sense límit horari. Però enguany, almenys de divendres a dissabte, es va perdre el senderi. Fins passat el quart de quatre i amb una potència a prova de triple vidre.

Quan als llums que no ens deixen veure les estrelles -també en sentit literal- en bona part són permanents, de tot l’any. Per això les nits d’observació organitzada o guiada del firmament, que de tant en tant s’ofereixen, es porten amb enllumenat artificial escàs, fins i tot absent.

Darrerament, als equipaments de llum artificial habituals –d’altra banda, justificables per raons de seguretat- amenaça, com a mínim ha amenaçat, un nou atac part dels encampadans i encampadanes. Són els focus de les quatre torres a les cantonades del camp de futbol de la Federació.

La lògica voldria que només funcionessin els dies i hores dels partits. Però no. S’han mantingut diverses vegades fins a altes hores. En algun cas, sembla que per donar visibilitat a treballs per completar la instal·lació, o de neteja, però la majoria sense utilitat visible per al veïnatge.

El cas és que en aquestes nits viscudes amb llum extrema, l’única defensa viable ha estat abaixar del tot les persianes o qualsevol altre element de l’enfosquidor, sense poder ventilar l’escalfor acumulada.

Val a dir que aquelles nits de llum plena no van ser tantes. L’esperança de les víctimes del dany col·lateral és que s’hagin acabat del tot.