‘La rebel·lió’
Joseph Roth (Brody, 1894 - París, 1939) conegué de prop els terribles trasbalsos que fustigaren l’Europa de les primeres dècades del segle XX. Només cal dir que va néixer a la Galítsia, que formava part de l’Imperi austrohongarès, que després de la I Guerra Mundial va passar a Polònia i que avui pertany a la castigada Ucraïna. Roth és un fi observador de la societat del seu temps, a la qual descriu amb flaixos d’ironia sobre un fons de tragèdia. Va conèixer en pròpia pell les misèries de la guerra, ja que va ser fet presoner mentre exercia de corresponsal. És autor de les celebrades novel·les La marxa Radetzky (1932), Hotel Savoy (1934) i La llegenda del sant bevedor (1939), que traspuen i testifiquen la decadència i la fi del gran imperi centreeuropeu.
El protagonista de La rebel·lió és el mutilat i condecorat Andreas Pum, que, de persona d’ordre i patriota –a qui li encantava tocar l’himne nacional amb el seu orguenet de maneta– es transforma en un rebel a causa de les topades amb la freda i cruel maquinària administrativa.
–“Andreas Pum era l’únic a sentir-se satisfet amb el curs de les coses. Havia perdut una cama i havia rebut una medalla. Creia en un Déu just que repartia trets a la medul·la espinal i amputacions, però també medalles segons els mèrits. Si un ho sospesava, la pèrdua d’una cama no era tan terrible, i la felicitat d’haver rebut una medalla, ben gran.”
–(La princesa Mathilde): “Cada diumenge visita quatre hospitals. Perquè heu de saber que hi ha més hospitals que princeses i més homes malalts que sans. Fins i tot els que semblen sans estan malalts, el que passa és que n’hi ha molts que no ho saben. Potser aviat faran la pau.”
–“Avui he conegut una dona –va córrer a dir Andreas. –Et felicito! Va dir Willi. –Una vídua que es diu Blúmich. –Jove? –Sí, jove. –Ets un home afortunat. –El seu home va morir ahir. –I ja..? –No! –Afanya’t, noi! Les vídues no esperen gaire.”
–“Per a què serveixen els advocats? Per desaparèixer tan aviat com necessitem els seus consells. I els metges de capçalera? No venen fins que ens morim, i escriuen el nostre certificat de defunció. I les secretàries? Ens posen en un mal pas per una facècia. I les nostres dones? Quan tenim el cor ple a vessar, no hi podem parlar en absolut; la seva eterna set de venjança l’apaga només la nostra infelicitat.”
–“Assegut, el desconegut tenia l’aspecte d’un home alt, però un cop dret era molt baixet. Tenia les cames curtes. Del ventre corbat se n’hauria pogut deduir certa bonhomia, com també de les rosades galtes de noia, del petit i inofensiu bigoti negre i del llis mentó, empolsegat i ben afaitat, que mostrava enmig un clotet rialler. Però en els ulls petits i negres hi havia una lluentor maligna.”
–“Si hagués conegut les lleis de l’Estat, l’Andreas no hauria confiat en auguris d’aquesta mena. No sabia pas que les ben lubricades rodes d’aquesta màquina de vegades –i sobretot en els casos petits– també giraven independentment i, cadascuna per si sola, trituraven la víctima que l’atzar els havia lliurat.”
–“Andreas Pum es declarà pagà. Amb gran joia s’incorporà al gremi dels delinqüents. I en creuar-se amb un policia, el seu caminar esdevingué espantadís i el seu esguard sotjador. L’Andreas s’esmunyí pels carrers laterals de la ciutat com si fos un assassí perseguit per un manament d’arrest.”
–“Assolí els màgics dons d’un cec. La seva oïda esdevingué vident.”
–“Els pensaments humans són més veloços que el llamp i un cervell indignat pot infantar tota una revolució en un minut.”
Joseph Roth, formidable descriptor d’aquella època convulsa.