Un Canòlich especial (i II)

Fou especial perquè fou diferent a l’aplec de la Mare de Déu dels altres anys. Al normal esdeveniment festiu de l’últim dissabte de maig, enguany es feia públic un altre anunci, a Roma i a Andorra, a les dotze en punt, com si tots, en el lloc, fóssim hereus d’aquell pastor de Bixessarri del segle XIII: la continuïtat i la seqüència del ministeri apostòlic en la successió dels bisbes d’Urgell. Els dos bisbes, Joan-Enric Vives i Josep-Lluís Serrano, probablement per primera vegada, entregant i rebent el bàcul en terra andorrana. La cadena no es trenca en la diòcesi d’Urgell i, en conseqüència, el poble i les autoritats presents a l’aplec feliciten per primera vegada, en terra andorrana, el nou Copríncep. Un fet únic. L’espai i el temps convertits, a Canòlich, en instants teològics i polítics.

La discussió de si el bisbe d’Urgell havia de continuar sent el Copríncep d’Andorra ve de lluny, fins i tot de molt lluny. Però si mirem només els últims 60 anys, des del Concili Vaticà II, hi veiem les declaracions i manifests a Catalunya de grups cristians en contra d’aquest servei fins a les comissions d’estudi per part d’organismes estatals espanyols, ajudats per mitjans de comunicació afins, per documentar les pretensions del rei d’Espanya. França també tenia les seves comissions i anàlisis, amb altres arguments, però amb idèntic resultat d’apartar el bisbe d’Urgell del Principat d’Andorra. A més, a l’interior del país, alguns grups ajudaven i acusaven el bisbe Martí i els seus serveis d’estar “agafats a la cadira”.

En aquest diari i permanent embolica que fa fort vull recordar, en aquesta ocasió solemne, la reunió que el Copríncep Martí mantingué la tarda del 27 de maig de 1992, al final ja del procés constituent, amb una delegació del Consell General i del Govern. El Copríncep Martí va plantejar la qüestió que, textualment, “potser era el moment que l’Església d’Urgell havia d’abandonar el servei que havia fet a Andorra durant molts segles i que Andorra agafés un altre camí”. La delegació andorrana refermà, unànimement, que “Andorra volia continuar amb els Coprínceps de sempre, el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa”. De la reafirmació d’aquesta aliança naixerà, entre altres, la redacció constitucional del dret a la vida, que no fos contrària a l’ètica de l’Església catòlica. I aquí som després de 33 anys.

Un dels grans actius de l’arquebisbe Vives fou cooperar a tancar, l’any 2008, l’acord entre Andorra i la Santa Seu com a corona de l’art. 43 de la Constitució, quan afirma que els Coprínceps són el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa. “Un triomf per a Andorra”, n’ha dit d’aquest acord l’arquebisbe Vives en una entrevista recent al Bondia. Cert. “D’acord amb la tradició del Principat d’Andorra i la seva Constitució, el bisbe d’Urgell és Copríncep del Principat d’Andorra”, diu l’article primer d’aquest acord. Ja no hi ha dubte. La Santa Seu també ho vol. I ara ens envia Josep-Lluís Serrano.

En aquest marc s’ha mogut el servei i la responsabilitat de l’arquebisbe Vives a Andorra durant els seus 24 anys. En relació lleial, cordial i fluïda amb els diferents Coprínceps francesos i els seus representants, i en la interlocució personal, estreta i permanent amb totes les institucions polítiques, econòmiques i socials del país.

Puc encara fer menció a altres actius de l’arquebisbe Vives. Així, per exemple, ser l’impulsor del centre de salut mental, que ja s’està edificant al seminari menor de la Seu d’Urgell, juntament amb el Govern d’Andorra i la Generalitat de Catalunya, i gràcies al testament de la Sra. Molines, injustament incomprès i criticat algunes vegades i, potser, poc explicat. Del seminari de la Seu cal també ressaltar la reconstrucció de l’altra part de l’edifici. També vull citar el ferm compromís que l’arquebisbe sempre tingué amb el col·legi Sant Ermengol, com a president del patronat, en la recerca d’una solució quan van marxar els salesians. També es pot parlar de l’ordenació del nou Arxiu Capitular i Diocesà, col·lecció d’importantíssima documentació, així com del Museu Diocesà, que encara no ha acabat.

Acabo fent referència a la presència de l’arquebisbe Vives –per la feina que dona– als òrgans interdiocesans de la Conferència Episcopal Espanyola, sent membre de diferents comissions i representant, des de fa molts anys, de la CEE a la Coordinadora de Bisbes en suport dels cristians a Terra Santa. També de la Conferència Episcopal Tarraconense, en els àmbits de l’ensenyament, seminaris, pastoral vocacional i litúrgia, així com bisbe delegat per al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya des de fa temps.

L’arquebisbe Vives va voler acabar el seu mandat a través del mateix mecanisme canònic de relleu amb el qual ell va arribar. Per això, l’any passat va sol·licitar a la Santa Seu el nomenament d’un bisbe coadjutor amb dret de successió. La petició va ser concedida pel Sant Pare el juliol de l’any passat, en la persona el bisbe Josep-Lluís Serrano, a qui l’arquebisbe ha acompanyat al llarg d’aquest temps, ajudant-lo a preparar-se per assumir, a partir d’ara, el rol de nou Copríncep episcopal.

El relleu ha tingut lloc a Canòlich. Un bon indret i un bon moment. Espai i temps. Un Canòlich especial. Fi i principi. Moltes gràcies, arquebisbe Joan-Enric Vives! Benvingut i enhorabona, bisbe i Copríncep Josep-Lluís Serrano!