Demanen pel Museu Nacional

Entra un grup de jovent a l’oficina de turisme d’Andorra la Vella i demanen pel “Museo” Nacional. Són de Madrid, s’estaran a Andorra una setmana i tenen la intenció de fer excursions per la muntanya, banyar-se a Caldea, visitar esglésies romàniques, passejar per les avingudes comercials i visitar museus, entre els quals el Museu Nacional. La resposta de la noia que atén la colla de Madrid és un “lo siento, pero no tenemos Museo Nacional”, seguit d’un “en su caso, pueden visitar en Ordino Casa Areny-Plandolit; en Sispony, casa...”. “Sí, sí, los tenemos en mente, nos hemos informado antes de venir a Andorra. Visitaremos algunos, pero nos parecía raro no encontrar información del museo central, el nacional”. “Ya, ya, es una consulta muy común” –els respon la noia de turisme– “y muchos turistas, como vosotros, quedan sorprendidos, pero así estamos”. El comiat, amb un somriure i un moviment de mans, volent dir “lo siento”, és correspost també amb simpatia pel jovent de Madrid i amb un “no pasa nada, cuando lo tengan, volveremos”. En sortir de l’oficina de turisme, se’n van a fer una orxata.

Andorra també seria encara més motor cultural del Pirineu

I és ben veritat que “así estamos”, sense Museu Nacional a la vista i amb els dubtes de si aquesta legislatura el Govern mourà fitxa d’una vegada per totes. I si el Comú d’Andorra la Vella hi donarà el vistiplau en cas que s’hagi de fer en terrenys comunals. I si es farà aviat o encara veurem passar uns quants hiverns i unes quantes primaveres abans de tenir-lo a punt. De fet, fa tants anys que el Museu Nacional com a desig de veure’l ser realitat vola pels cels andorrans, que esperar una temporada més ja no vindrà d’aquí. Ja esperarem, ja esperaran els turistes, ja ens esperarem, però que es faci. Perquè si s’arriba a estroncar el projecte de Museu Nacional, si s’engega tot a rodar, la cosa ja canviaria. Seria un demèrit per al país, una decepció col·lectiva, una vergonya nacional. Acabaria de perdre’s la fesomia ancestral, diluïda en la modernor i la faramalla; la memòria de tantes generacions seria bandejada; l’estima per aquells oficis, aquell art, aquell viure del passat, tot allò que cap i té cabuda en un Museu Nacional, es deixaria fer malbé, es pansiria, s’aperduaria, quedaria arraconat.

Tenim encara l’esperança de veure el Museu Nacional abans no s’acabi la dècada dels anys vint. I ja està bé que hi hagi altres museus, que esdevenen complementaris, i tant que sí, però que no poden substituir mai un Museu Nacional. I si aquesta és la realitat, que hi hagi museus més petits i temàtics, no pot ser moneda de canvi i acceptar-la sense batallar fins al darrer moment per aconseguir el Museu Nacional, on tinguin espai des del material arqueològic fins a les eines i col·leccions etnogràfiques, que n’hi ha, ara per ara exposades en una ínfima part en algun comú, però dormint en la tristor estàtica i silenciosa de magatzems, talment com si fossin el quarto dels mals endreços. I on estaria dignament exposada i a la vista, per aprendre, per admirar, per estimar-la, la col·lecció de mobles i d’eines del Sergi Mas, una autèntica joia aplegada per ell durant molts anys, tasca avui per avui irrepetible. Com pot ser que una col·lecció com la del Sergi no estigui ja en una sala, en un espai museístic, es pregunten des d’altres països. Doncs al Museu Nacional hi tindria el seu lloc, perquè s’ho val. I el Sergi n’estaria molt content. Ara mateix, les seves caixes de núvia han estat catalogades pel Museu del Disseny de Barcelona, en el marc d’un projecte de l’Associació per a l’Estudi del Moble, un estudi que serà presentat a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu, el proper 5 de juliol.

I qui diu la col·lecció etnogràfica del Sergi Mas, diu la seva obra, un retaule emotiu de la vida andorrana dels darrers 75 anys. Imagineu només els cartells de la fira d’Andorra encomanats pel Casi Arajol, o els dels concursos de gossos d’atura. I pintures, i fotografies, i la secció dedicada a l’esquí i la història de les pistes d’esquí a Andorra. I el ferro, i els boscos, i la ramaderia i els orris, i la llana, etc. Avui que és diumenge, que bonic seria dedicar un matí de juny a fer un visita al Museu Nacional, i repetir-la a l’hivern, ben a resguard, mentre a fora cau la gran nevada. Esperem doncs que qui l’ha de moure, el Govern, faci per començar a obrar ja de veritat els fonaments físics de l’edifici. Deia el cap de Govern a la Trobada d’Empresaris aquest divendres a la Seu que “el país està decidit a ser el motor del desenvolupament econòmic del Pirineu”. De fet, ja ho és en gran manera. Doncs amb el Museu Nacional, Andorra també seria encara més motor cultural del Pirineu. I quan estigui fet, que aquell jovent de Madrid que demanava fa pocs dies pel Museu Nacional pugui tornar a entrar a l’oficina de Turisme i dir: “Solo venimos a saludar, porque ya sabemos que el Museo Nacional al fin se construyó. Mañana mismo tenemos prevista la visita. ¡Felicidades!”