Les inundacions a Andorra (I)

Una inundació es defineix, des del punt de vista geogràfic, com el negament d’un sector de la superfície terrestre per l’aigua. Centrant-nos en l’aspecte meteorològic, assenyalarem, d’entrada, que les inundacions provocades per corrents d’aigua o riuades tenen al Pirineu andorrà tres causes fonamentals: a) durant la primavera, i acompanyada freqüentment de pluges més o menys importants i/o d’un increment sobtat de les temperatures, la fosa d’un volum molt important de neu en anys amb fortes nevades i gruixos molt destacats de l’element blanc; b) les tempestes estivals violentes i de caràcter torrencial, tot i la seva durada més o menys breu, i c) els temporals copiosos de les èpoques equinoccials, sobretot de la tardor, que poden perllongar-se durant uns dies amb pluges abundants o molt abundants.

Els dos episodis d’inundacions més importants que han tingut lloc a Andorra des que es disposa de registres pluviomètrics són el de l’octubre de 1937 i el del novembre de 1982. De tots dos en parlarem aquí, en primer terme. Després farem al·lusió a d’altres aiguats i inundacions que han afectat igualment, amb més o menys importància, les terres andorranes i que també haurien de servir d’exemple o element de reflexió per preveure i prevenir riuades catastròfiques d’una magnitud semblant que poguessin presentar-se en el futur a Andorra.

L’octubre de 1937, el Pirineu central patí uns forts aiguats, que es perllongaren durant quatre dies, del 25 al 28 del mes. A Catalunya, els rius Noguera Ribagorçana, Flamisell, Noguera Pallaresa, Segre i Garona experimentaren una revinguda excepcional. En tres dies, es recolliren a l’estany Gento 430 mil·límetres de precipitació.

Al Pirineu andorrà, tot i que menys intenses, les pluges també foren importants. Entre els dies 25 i 28 es totalitzaren a Ransol 185 mm, a la central de FHASA, 208 mm, i a Engolasters, 214 mm, amb uns màxims diaris, el dia 26, de 69 i 71 mm a la central i a Engolasters, respectivament. Els Valires experimentaren una forta crescuda, fins a sortir de mare en alguns punts. A la vila d’Encamp, on es recorda com el pitjor aiguat de la seva història, les aigües desbordades ocasionaren nombrosos danys, com ara la pèrdua d’animals i la destrucció d’edificis o la desaparició de l’arxiu de la casa comuna.

En el difícil context de la Guerra Civil espanyola, hem de tenir un reconeixement per la meteorologia catalana de llavors, que realitzà unes recerques molt interessants i acurades, molt meritòries per als mitjans que es tenien a l’època, sobre els mecanismes que propiciaren la formació de pluges fortes al Pirineu central català l’any 1937 entre el 25 i el 28 d’octubre. En concret, Eduard Fontserè i Ferran Galceran són els pares d’un estudi que porta per títol Les inundacions d’octubre del 1937 a l’Alt Pireneu, aparegut el 1938. A partir de les cartes sinòptiques de l’època, aquests dos autors assenyalen que el dia 26 d’octubre a les 7 hores la situació isobàrica comportava dos mínims baromètrics, un a Escòcia, amb 982 hPa, i un altre a la part nord de Portugal, amb 984 hPa. A tot l’occident europeu, des d’Algèria fins a la mar del Nord, s’establia un corrent lineal del S i SSE, càlid, que determinava, amb algunes inflexions, un sistema d’isòbares rectilínies.

El corrent càlid, carregat d’humitat pel seu pas a través de la Mediterrània, es trobava com encaixonat entre la massa freda que tenia a ponent i la serralada pirinenca que li barrava el pas pel nord. El front fred, que ocupava aproximadament la vall de la Noguera Ribagorçana, anava acompanyat d’una línia de torbonades, amb pluges normals o més aviat escasses, mentre que a l’Alt Pirineu, l’aire, forçat a ascendir cap als cims, es desprenia de la seva humitat en forma de xàfecs copiosos a la banda de sobrevent, és a dir, al vessant meridional, mentre que, al vessant septentrional o de sotavent, descendia amb precipitacions migrades i escalfat per l’efecte föhn.

Més greus foren a Andorra els aiguats de quaranta-cinc anys més tard, ocorreguts concretament el mes de novembre. Gràcies als avenços de la meteorologia als últims temps, tenim avui dia un coneixement precís dels mecanismes responsables dels aiguats dels dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982. La possibilitat d’efectuar sondejos verticals de l’atmosfera i la disponibilitat d’imatges captades per satèl·lit que permeten de copsar la potència i la trajectòria de les pertorbacions han permès, junt amb els treballs de modelització mesoescalar de l’episodi, d’identificar en gran manera els factors, tant sinòptics com mesoescalars, que propiciaren l’esdeveniment de pluges fortes al Pirineu.

A les 12 hora solar del dia 7, en superfície hi havia una depressió molt profunda al nord-oest de la península Ibèrica, amb pressions en el seu centre molt baixes, de 964 hectopascals. La depressió canalitzava pel seu flanc oriental un corrent molt intens de component sud d’aire càlid i molt humit atlàntic, que fou encastat contra la serralada pirinenca, la qual actuà de trampolí davant dels fluxos de procedència meridional i en provocà l’agreujament dinàmic. A més, la presència d’un anticicló potent, molt ben establert, a l’Europa oriental, feia persistir durant moltes hores seguides el flux molt humit i inestable de component sud sobre la nostra serralada.

En el mapa d’altura, s’observava la presència d’un nucli d’aire fred que es trobava en fase amb la depressió formada en superfície, de manera que generava un profund cicló. En conseqüència, es produïa un marcat flux ciclònic de component sud, present tant a nivells baixos com alts i que advectà sobre els Pirineus una massa d’aire càlida i humida d’origen tropical marítim que hi havia confinada entre dues masses d’aire fred, la que s’estenia des de Groenlàndia fins a les costes de Portugal i l’associada a l’anticicló de l’Europa oriental que rodejava els Alps per l’extrem sud dels Alps Marítims. L’episodi de precipitacions s’inicià el dia 6 amb dues fases ben diferenciades: la primera, amb el pas del front càlid menys actiu, i la segona, a partir del dia 7 al matí, associada a l’avanç del front fred d’origen polar, amb la pluja prefrontal i el posterior pas del front (Esteban i Trapero, 2013).