Un Canòlich especial (I)

Sens dubte. La Santa Seu va escollir l’aplec de la Mare de Déu de Canòlich de dissabte passat per fer pública, a Roma, l’acceptació de la renúncia al govern de la diòcesi d’Urgell, que havia presentat en el seu dia el nostre arquebisbe, Joan-Enric Vives. Potser el dia triat fou una casualitat. Potser, en el fons, les coses tenen un pla que nosaltres no acabem de llegir. A Canòlich hi eren presents els dos bisbes, titular i coadjutor, el relleu es feu en terra andorrana i, en la persona i en la unitat del nostre bisbe diocesà Josep-Lluís Serrano, tothom hi va veure de bell antuvi el nostre Copríncep. Des de Canòlich, des de terra andorrana, es veu millor el Copríncep i, a la vegada, quasi sempre es veu abans el Copríncep que el bisbe. I tot, però, perquè a Canòlich es va fer pública la continuïtat del ministeri apostòlic des dels orígens del poble de Déu en la successió ininterrompuda de bisbes com a garantia de l’apostolicitat de l’Església. Al bisbat d’Urgell, des de Sant Just, als anys 531-546 –sí, ja fa dies, anys i segles–, fins al nou bisbe diocesà Josep-Lluís Serrano. Benvingut a l’església d’Urgell des d’aquesta història mil·lenària i per molts anys!

Benvingut a l’església d’Urgell des d’aquesta història mil·lenària

Cal dir també que, al costat de la Santa Seu i a la mateixa hora, el nomenament del nou bisbe es va anunciar a Andorra, tal com preveu l’acord entre el Principat d’Andorra i la Santa Seu del 2008. No és un detall menor.

I el temps passa, fuig, com deien els clàssics. El temps, el bé del que està feta la vida. L’arquebisbe Joan-Enric Vives, dels seus 76 anys, 32 com a bisbe i, d’aquests, 24 al servei de l’església d’Urgell. La seva vida. Som de la mateixa generació, baby boomers, amb l’estima i confiança que sempre em manifestà en ser-ne el secretari general del Copríncep fins a la meva jubilació ja fa uns anys.

El bisbe Joan-Enric Vives va arribar a la Seu com a bisbe coadjutor l’any 2001 al costat del bisbe Joan Martí. El primer bisbe coadjutor en la història de la diòcesi d’Urgell. Feia ja vuit anys que el poble d’Andorra s’havia donat una Constitució, però encara hi havia nostàlgics, somiadors, conspiranoics i terraplanistes –com diuen ara–, reials, plebeus, de dretes i d’esquerres, per terra, mar i aire, que creien que el Copríncep no havia de ser el bisbe d’Urgell. (Avui, juny del 2025, encara n’hi ha, més digitals que analògics, més anònims que coneguts, a dins i a fora.) En aquell moment i davant aquella realitat alternativa el Govern andorrà, el Copríncep i els seus serveis es van moure per evitar la sede vacante. La Santa Seu va entendre la qüestió i va nomenar per primera vegada un bisbe amb dret a successió, dit altrament, un bisbe coadjutor, evitant així tota hipòtesi de seu vacant. En aquest marc inicià el seu servei el bisbe i Copríncep Joan-Enric Vives. Així s’entén l’important impuls que el bisbe Vives donà a l’establiment de l’acord entre Andorra i la Santa Seu del 2008, en el qual es va establir, per primera vegada en un compromís internacional, que el bisbe d’Urgell és Copríncep d’Andorra, i on es va definir l’estatut jurídic de l’Església al Principat i les relacions de col·laboració amb l’Estat.

Amb la nova Constitució de 1993, a l’interior, tots els poders i institucions tenien ja clares les seves accions i funcions, superant per fi l’eterna discussió andorrana sobre les competències i, a l’exterior, el Principat d’Andorra era ja considerat un Estat reconegut per la comunitat internacional, superant també per fi una altra eterna discussió amb França i Espanya. El Copríncep Vives, continuant les grans intuïcions del seu predecessor, ha exercit la missió constitucional assignada als Coprínceps: ser símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns, tal com estableix, textualment, el seu article 44. Andorra és un Estat i els Coprínceps són, conjuntament i indivisa, el cap d’aquest Estat i n’assumeixen la representació més alta, diu també la Constitució en l’article anterior. Aquest és, entre altres, el seu deure i el seu servei. No és una vanaglòria, una glòria més aparent que real, atribuïda arbitràriament. La unitat bisbe Vives i Copríncep, d’acord amb la Constitució i el Govern de cada moment, ha tingut una tasca intensa de representació exterior del Principat. Per exemple, les recepcions de credencials d’ambaixadors i del cos diplomàtic acreditat a Andorra, acollir les personalitats internacionals, com Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU, el president del govern espanyol, els reis d’Espanya en la Cimera Iberoamericana o el president de Portugal. I també fer visible –internacionalitzar– el poble andorrà en diferents esdeveniments internacionals, com els Jocs dels Petits Estats a Andorra, la presència en els funerals de Jacques Chirac o Isabel d’Anglaterra, de Joan Pau II, Benet XVI o Francesc, així com la presència en l’inici dels pontificats a Roma o a la coronació de Carles III a Londres. Moltes vegades no s’ha entès aquesta presència del cap de l’Estat andorrà o, millor dit, es treballa, s’escriu i s’edita digitalment en periòdics i xarxes amb l’objectiu que no s’entengui. Sempre m’he preguntat, com Ciceró i Sèneca, cui prodest?, Qui se’n beneficia?, i deixo ara aquí aquest principi del Dret romà.

Canòlich, “un dia històric”, segons el cap de Govern. De celebració per la continuïtat episcopal, d’entusiasme i goig pel nou bisbe Josep-Lluís Serrano i d’agraïment a l’arquebisbe Joan-Enric Vives.