Andorra 2029. Un any després: del cop dur a la convicció renovada

Avui fa exactament un any que Andorra va viure un dels moments més carregats d’expectativa i, alhora, més difícils d’encaixar en la seva trajectòria esportiva internacional recent. El 4 de juny del 2024, la FIS escollia la seu del Campionat del Món d’esquí alpí del 2029. Ens presentàvem per segona vegada amb una candidatura sòlida i amb el suport de tot un país. L’esperança era gran, alimentada per anys de feina i per molts missatges positius rebuts des del món de l’esquí. Tornàvem a presentar-nos amb il·lusió, com aquell primer cop en què vam dir al món que ja era l’hora de tornar a encendre les estrelles. Compartíem votació amb Narvik (Noruega), que també repetia candidatura, i Val Gardena (Itàlia), que debutava. Tot estava obert, però la resolució final no va ser la que esperàvem.

Aquella tarda, al Prat del Roure, centenars de persones es van reunir per seguir en directe un moment que havia de ser històric. En lloc de celebrar-ho, però, vam viure una decepció profunda i compartida. La FIS no tan sols va escollir Narvik seu del Mundial del 2029, sinó que, de forma inesperada i fora de guió, també va anunciar la seu del 2031: Val Gardena. I Andorra, malgrat anys d’esforç i una trajectòria impecable organitzant esdeveniments en totes les categories, tornava a quedar fora del mapa dels grans esdeveniments globals.

Potser aquell dia no vam guanyar, però vam aprendre i vam créixer

Aquella nit no vaig poder dormir. Em vaig despertar amb la imatge clavada del Prat del Roure: aquells instants després de la votació, quan les mirades buscaven respostes i no en trobaven. Però el que més em va colpejar, el que em va perseguir durant dies, va ser la cara dels nens. L’expressió d’aquells ulls que havien vingut plens d’il·lusió, pintats amb la nostra bandera, somiant en gran, i que de sobte van haver d’entendre que, fins i tot quan ho fas tot bé, el resultat pot no arribar. Va ser un bany de realitat dur, un d’aquells moments que et sacsegen per dins. I en aquell instant, el que em pesava no era només la derrota, sinó la sensació d’haver fallat als qui havien cregut cegament en nosaltres. No trobava el relat que donés sentit a tot plegat. Només aquell silenci espès i les mirades de desconcert que m’acompanyarien durant dies.

Els minuts i hores posteriors al veredicte van ser durs. La decepció col·lectiva era palpable, tant a la sala com als carrers, a les xarxes i en qualsevol conversa informal. L’acte al Prat del Roure, que havia començat amb nervis i il·lusió, es va tancar amb silenci i mirades perdudes. No sabíem ben bé què havia passat. El procés no havia previst una doble assignació i la decisió final semblava difícil d’entendre per a tothom. L’impacte emocional va ser tan fort que, durant dies, va costar tornar a posar paraules a tot el que havíem viscut. Molts vam sentir una barreja de tristesa, incredulitat i fins i tot vergonya quan tocava donar explicacions que ni nosaltres mateixos enteníem.

Com sol passar després d’un fracàs visible, no van trigar a aparèixer els comentaris fàcils. Aquell “ja es veia a venir” tan injust que topava amb la feina feta. Crítiques sobre la neu, les carreteres o la mida del país, dites des del desconeixement o, potser, des de la frustració compartida. Durant dies, molts vam haver de respondre a preguntes incòmodes o encaixar judicis precipitats. Hi havia qui afirmava, categòricament, que Andorra mai tindria opcions reals d’organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Però els que hem viscut el procés des de dins sabem que no és cert. Sabem que Andorra hi és a prop, que la feina feta ens ha situat en una nova lliga i que el camí recorregut no ha estat en va.

Durant aquests quatre anys hem fet molt més que defensar una candidatura: hem demostrat que el país està preparat. El treball fet ha estat rigorós, profund i compartit. Hem creat estructura, metodologia i coneixement, i hem consolidat un equip humà compromès i capaç de respondre als estàndards més exigents. Però més enllà de la tècnica, hi ha hagut una força que ho ha mogut tot: la motivació col·lectiva. Aquella energia transversal que només s’activa quan tot un país creu en un somni i decideix anar-hi a l’una.

Avui, un any després, encara sentim la punxada de la derrota, però també la serenor de saber que vam fer tot el que estava a les nostres mans. Haver format part d’aquest projecte ha estat una experiència extraordinària, per la dimensió del repte i per la qualitat humana de tot l’equip que l’ha fet possible.

Vull expressar el meu més sincer agraïment a tot l’equip pel seu compromís, dedicació i acompanyament, així com a les autoritats del país, pel compromís institucional que va fer possible que la veu d’Andorra ressonés amb força al més alt nivell a Reykjavík.

Potser aquell dia no vam guanyar, però vam aprendre i vam créixer. I sabem que, tard o d’hora, el reconeixement arribarà. Perquè quan un país somia en gran i ho fa amb rigor i convicció, sempre acaba deixant empremta. Aquesta empremta que, com diu el lema de la nostra darrera candidatura, és de tots: Andorra, caràcter únic, empremta de tots.