Habitual
L’èxit local als Jocs Olímpics
En les competicions estatals dels diversos esports hi ha un seguit de categories o divisions per acollir participants repartits segons els respectius nivells d’eficiència. Divisions permeables, en què els millors de cada estatus ascendeixen a un grup superior i els pitjors, baixen. Són els mecanismes perquè tothom pugui competir. Com si arreu es volgués complir la dita del baró de Coubertin, que l’important és participar.
En el cas del Comitè Olímpic Internacional només n’hi ha dues, de categories. Tres, si es compten els Preolímpics, competicions classificatòries com existeixen també les prèvies de campionats continentals o mundials per modalitats.
Per als que difícilment accediran mai a pujar un representant a cap podi ni medalla, el mateix COI va tenir la pensada d’establir, com a segona o mínima categoria, els Jocs dels Petits Estats. Amb les mateixes normes i esperit que els absoluts. Aquests que els darrers dies, seguint els torns rotatoris, s’han viscut a les diverses instal·lacions nacionals.
Sense ells, difícilment haurien assolit metalls representants nostres, nacionals andorrans, com hem conegut al llarg dels darrers dies. I hom pot pensar i pensa que està molt bé. Encara més quan aquestes lluites incruentes i nobles –almenys segons el propòsit del fundador– arriben a casa, com ha passat aquest any.
I aquesta vegada es va repetir quelcom habitual: que l’amfitrió obtingui més èxits, més pujades al podi que mai. En aquest cas van ser en total trenta-vuit metalls. El 1992, a Barcelona, la representació espanyola també va fer el cim de la seva trajectòria.
Són diversos els factors que expliquen aquesta superació. Jutges i àrbitres, en cas de dubte, segurament decideixen el que més convé als amfitrions. Els terrenys, pistes o carreteres, són coneguts pam a pam pels atletes locals. I potser, sobretot, el públic és majoritàriament local, i el seu suport –ho deien els practicants de tots els esports– dona ales, com la beguda de l’anunci televisiu, però de debò.
La vintena edició d’aquests minijocs ja és història. I el vell president català del COI podria haver dit a la cloenda el mateix que acostumava a repetir al final de cada edició sobre els organitzadors: “Aquests han estat els millors Jocs [dels Petits Estats] de la història.”
Les crítiques no han faltat, especialment a la despesa, que xifren en sis milions d’euros. Però la il·lusió, les il·lusions, les satisfaccions, no tenen preu. I voluntaris, espectadors i participants, especialment els triomfadors, han vist satisfetes aquestes il·lusions.
D’aquí a dos anys, a Mònaco, difícilment es repetirà una collita tan abundant de medalles. Però ningú podrà treure el gaudi als qui l’han aconseguit, a les pistes, els camps o les carreteres. I els i les esportistes nacionals continuaran les carreres respectives amb un estímul afegit per continuar progressant.
El que difícilment es podrà superar és el gest d’esportivitat, plenament olímpica, d’Aina Cinca. Felicitats, Jordi, per la part que et toca.