Accions de política cultural

No és fàcil d’engegar projectes culturals i, més difícil encara, que aquests perdurin i es mantinguin en el temps, al servei de la societat, i per tant siguin accions d’una clara i conscient política cultural que esdevenen estructura cultural.

Sobretot quan la cultura es vol que continuï sent inconscientment, injustament i erròniament, la ventafocs del sistema d’inversions públiques.

I contràriament hauria de ser al revés, per ser Andorra una societat petita quantitativament i aïllada qualitativament.

En aquest llarg i profund viatge de la cultura andorrana cap al futur hi ha quatre accions de política cultural, pendents, però possibles i necessàries, que quan seran fetes i mantingudes, reforçaran i mostraran la consistència del model cultural andorrà fent-lo més sòlid i arrelat.

De més petites a més grans, les accions són les següents.

Primera acció. El tenir permanentment les portes obertes  o accés gratuït als museus públics als andorrans, residents, visitants i turistes, així com la incorporació d’activitats complementàries, com ja s’està fent ocasionalment i amb èxit, cosa que ho justifica.

De la mateixa manera com tenim el país obert permanentment a tothom, oferint-li arreu del país el nostre paisatge i natura, els nostres encants i atributs, o com estem anant cap a oferir una mobilitat universal gratuïta.

I, si això no ho fa ningú, i ens diferencia una mica més del nostre entorn, encara millor.

El nostre patrimoni amb tots els relats possibles que el puguin explicar és massa local i produït a una escala tan petita que per a poder competir amb el patrimoni d’interès global només ho pot fer per la curiositat ajudat de la gratuïtat. I això ja es molt si som capaços de captar la seva atenció o dedicar-hi el seu temps, davant la multitud d’ofertes actuals.

Però sobretot, el tenir portes obertes permanents oferint el nostre patrimoni, és mostra d’una voluntat política clara i decidida de voler compartir i donar a conèixer l’andorranitat, una història o una manera de ser local, si, però amb vocació universal i que ens interessa als andorrans donar a conèixer a nacionals, residents, visitants i turistes, perquè en definitiva, si volem ser estimats, no es pot estimar allò que no es coneix.

Segona acció. L’adquisició de patrimoni immoble i moble de forma constant i prevista i fixa a través dels pressupostos anuals. I no deixar passar o perdre edificis o obres representatives de valor cultural, tradicional,  estratègic, simbòlic o històric, més enllà de la seva vàlua o interès econòmic. Sempre ha estat que, si es bo, allò que  avui és car, és barat demà.

Tot no es pot guardar, però quan apareixen béns que són únics i irreemplaçables cal aprofitar el moment i no deixar-lo passar, i assegurar el material,  tot i que s’hagi de guardar durant un temps en no tenir el projecte de gestió i exposició preparat.

I aquest és el cas dels arxius particulars o col·leccions, que constitueixen conjunts únics i irreemplaçables. Només el valor del conjunt ja és excepcional i no estimable i que cal afegir al valor de cada peça per separat.

Com ho són l’arxiu gràfic i audiovisual del Raul Reynoso dels anys 1990 al 2006, i la col·lecció de peces centenàries artesanes tradicionals andorranes i pirinenques de ceràmica, fusta i ferro  del Sergi Mas

Dues col·leccions de béns mobles la pèrdua de les quals seria lamentable i imperdonable per part dels que avui són responsables del patrimoni andorrà, sigui a nivell general o sigui a nivell comunal. Aquí l’aplicació de la Màxima 21 del Manual Digest de Fiter i Rossell és de plena aplicació (Guardar les antiguitats....).

Tercera acció. Igualment a com s’ha fet i amb èxit amb el teixit associatiu esportiu (Automòbil Club d’Andorra...) i també social (Creu Roja Andorrana...) cal unir les associacions culturals i el seu voluntariat a funcions o serveis d’interès públic per així poder garantir el seu funcionament i manteniment en el temps. Per exemple el Cineclub de les Valls unir-lo a una Filmoteca Nacional, etc i així trobar el millor encaix amb cadascuna de les associacions culturals registrades en els respectius nivells general o comunals atorgant-los a més d’una seu social física una funció o servei públic.

La unió de potencialitats, recursos i esforços ha demostrat sempre ser bona i millor que no la seva separació.

Quarta acció. Vista la dificultat i gairebé, es pot dir, impossibilitat de generar un gran Museu Nacional centralitzat i que reculli i concentri i barregi tot el material disponible d’Andorra, tenint en compte el nombre de petits museus existents distribuïts per tot el territori nacional i la realitat territorial descentralitzada i parroquial (federal) d’Andorra, potser el model alternatiu a un de sol i centralitzat, es a dir, l’oposable de diversos connectats en xarxa creant un sistema plural de museus complementaris sigui el millor camí a seguir. Els avantatges son evidents, com començar mes ràpidament el projecte i assolir resultats i anar fent incorporacions progressives a un costos també inferiors i tot això en sintonia i respectant àmbits des de la  pròpia personalitat territorial i amb una estratègia de distribució nacional i per tant dinamització territorial, menor impacte i major sostenibilitat i aprofitament de tots els recursos ja existents.

Les quatre accions, diferenciadores també respecte al que es fa en l’entorn, aporten un grau més de diferenciació com per continuar a dotar-nos d’una identitat característica de l’andorranitat, la diferència, que cal mantenir i conrear; són mostra de bona política cultural i aniran conformant un projecte cultural de país, sòlid i arrelat.