L’ombra del temps

Tot canvia, tot evoluciona i el temps no perdona. Feia uns mesos que estava força decaigut d’estat d’ànim i no entenia gaire bé per què, em notava apagat, sense energies ni il·lusió, sense cap explicació lògica ni mèdica, tant en l’àmbit laboral com social i personal, una mena d’apagada general com la que va sofrir el país veí fa unes setmanes.

Passaven els dies i veia com la meva activitat vital es reduïa pràcticament a les necessitats fisiològiques vitals i poca cosa més, sense entendre’n els motius, i per dir la veritat, sense importar-me gaire.

Aquesta percepció no era exclusivament física, sinó que també afectava l’ànima, la voluntat i la ment, fins que un dia vaig trobar la resposta. Oriol, el que et passa és que t’estàs fent gran i per primer cop n’has pres consciència. Ja són 45 d’anys i aquesta etapa de la vida sovint ve acompanyada d’una consciència creixent de la pròpia mortalitat i de la inevitable pèrdua de la joventut.

L’òpera pot ser un espai en què trobar consol i comprensió

El cos, que abans semblava indestructible, comença a mostrar signes de fatiga. Els músculs ja no són tan forts, la pell més seca i les energies, abans inesgotables, minven amb més facilitat. Aquest canvi físic pot generar un sentiment d’irregularitat emocional: frustració, tristesa i, fins i tot, certa desesperança. La ment, que abans havia sigut vibrant i plena d’aspiracions, pot començar a qüestionar-se si encara és capaç d’assolir nous somnis o si, per contra, més que nous reptes, el que albira és anar endreçant assumptes i preparar-se per envellir el més còmodament possible.

L’òpera, amb la seva grandiositat emocional, pot ser un espai en què trobar consol i comprensió. Tosca, de Puccini, per exemple, és una obra que parla de passions intenses, de lluita i de sacrifici, però també de la tragicomèdia de la vida, de com els personatges lluiten amb el seu destí i amb les seves emocions. La veu potent de Tosca, la desesperació i l’esperança que s’entrellacen en aquella història, poden ressonar en l’ànima d’un home que es troba enmig del seu combat interior, fent-se preguntes sobre el balanç de la seva existència i la seva pròpia mortalitat.

La resistència a aquest canvi només genera dolor i frustració

També a La Traviata, de Verdi, en què Violeta, una dona que ha viscut intensament, accepta la seva ffinitud amb dignitat i amor. La seva història ens recorda que encara que el temps ens passi per sobre, podem mantenir viva la flama de l’esperit, de l’amor i de la passió. La vida, com la música, té els seus moments de melancolia i de glòria, i aprendre a ballar amb aquests canvis també confereix plenitud a l’existència.

El sentiment d’envelliment pot desencadenar una sèrie de reaccions emocionals. La tristesa, la frustració i fins i tot la por són comunes en aquest moment. Algunes persones poden experimentar una crisi d’identitat, preguntant-se qui són ara que han deixat enrere la seva joventut i que els objectius que tenien en aquell temps poden semblar llunyans o inabastables.

Aquesta etapa pot portar a una reflexió profunda sobre la vida, però també pot generar una sensació d’estancament o de desesperança. És en aquest moment quan la ment pot caure en un cercle viciós de pensaments negatius, de comparacions amb el passat, de preguntes sense resposta. La sensació d’hipòtesi de perdre’s a si mateix és real i pot generar una angoixa que s’arrela en el subconscient.

Però, alhora, aquest moment pot ser una oportunitat de creixement. La consciència de la pròpia finitud pot motivar a viure amb més intensitat, a valorar les petites coses i a trobar noves passions. La clau és acceptar el canvi, reconèixer que la bellesa de la vida no rau només en la joventut, sinó en la capacitat d’adaptar-se i de trobar sentit en cada etapa.

El pas del temps és natural i inevitable. La resistència a aquest canvi només genera dolor i frustració. En canvi, l’acceptació, la serenitat i la voluntat de transformar el propi dolor en força són la clau per a una vida plena, independentment de l’edat.

És un moment per reconèixer que el cos i la ment tenen els seus límits, però que aquestes limitacions no han de ser el final, sinó una oportunitat per descobrir noves facetes de nosaltres mateixos. La poesia, la música i la literatura ens ensenyen que, com en la vida i en l’art, la bellesa rau en la imperfecció, en la capacitat d’acceptar i d’estimar-nos tal com som.

La melancolia pot ser una companya, però també una professora que ens ensenya a valorar el present i a viure amb autenticitat. Al cap i a la fi, com deia Shakespeare, “el que hem somiat, ho podem fer realitat”. I encara que el temps passi, la nostra ànima pot seguir brillant amb la llum de la passió i de l’esperança.