Pau i justícia per a Palestina

Com es poden suportar tantes imatges de tot un territori reduït a runa, de cadàvers desmembrats, d’infants orfes plorant sense consol o, al contrari, de pares i mares amb la mirada perduda sostenint en braços els seus nadons màrtirs? Després de gairebé 20 mesos d’ofensiva bèl·lica contra el poble palestí, només els vils sionistes creuen en l’autodefensa d’Israel, però l’hecatombe continua amb la mateixa ignomínia del primer dia. El nivell de violència despòtica és impossible d’assimilar, com a mínim, per a qualsevol amb capacitat d’empatitzar amb el sofriment humà. De l’espantosa xifra de 60.000 assassinats per bombes a la Franja de Gaza, emergeixen ara les morts per inanició. Segons dades oficials, la desnutrició és generalitzada i, en les últimes setmanes, centenars de menors i desenes d’adults han mort de fam. Tot i que l’ús de la fam com a arma està tipificat com a crim de guerra, el vincle entre Israel i Occident és tan fort que la legislació internacional s’està desconstruint. I és que malgrat que en l’últim any i mig fins a 52 relators de l’ONU han sol·licitat sancions i embargaments a Israel i la Cort Penal ha emès ordres d’arrest, cap país europeu ha adoptat ni una sola mesura per trencar les seves aliances (a Andorra, només el Copríncep episcopal ha tingut el valor de denunciar-ho públicament).

El nivell de violència despòtica és impossible d’assimilar

La definició de genocidi no és opinable: és l’extermini d’un poble pel simple fet de pertànyer a un grup. No depèn de números, sinó de la intencionalitat política i militar i, en aquest sentit, Israel mai se n’ha amagat. L’endemà del 7 d’octubre, Benjamin Netanyahu afirmava que combatrien “els fills de la foscor” i deixava entreveure una referència a Amalec, figura bíblica que encarna el mal i l’enemic de la nació hebrea. Aquesta al·lusió no apuntava a Hamàs, sinó a més de dos milions de civils que viuen atrapats en un bloqueig terrestre, marítim i aeri des de fa 18 anys sense cap possibilitat d’escapatòria. L’ocupació, la segregació (apartheid) i les massacres periòdiques són el modus operandi d’un estat que, des de la seva fundació, el 1948, viola sistemàticament cada principi ètic i legal; tanmateix, la depravació de l’última invasió ha superat tots els estàndards de brutalitat imaginables. D’acord amb el Banc Mundial, actualment el 95% dels hospitals de la Franja de Gaza han quedat en ruïnes; el 88% de les escoles i el 100% de les universitats han estat anihilades, juntament amb més de 200 edificis històrics, incloent-hi biblioteques, centres culturals i mesquites –com la d’al-Omari, que datava del segle V i va ser bombardejada el 8 de desembre del 2024. El 80% dels habitatges particulars han patit danys estructurals; el 70% de les terres agrícoles estan contaminades de metralla i el 95% del bestiar s’ha hagut de sacrificar. No es tracta de danys col·laterals: és la impunitat d’un càstig col·lectiu i la destrucció deliberada de serveis bàsics i infraestructures per convertir Gaza en un lloc inhabitable. Així les coses, fa pocs dies que diversos països han començat (per fi!) a alçar la veu. Un gest simbòlic, però insignificant, que arriba tardíssim i quan la situació ja és extrema, amb una devastació absoluta i un perjudici moral irreparable que marcarà generacions senceres.

El 15 de maig passat es va commemorar el 77è aniversari de la Nakba (catàstrofe, en àrab), que recorda l’expulsió per la força de més de 700.000 palestins de les seves llars arran de la creació d’Israel (molts d’ells van acabar com a refugiats a Gaza i les víctimes d’avui són els seus descendents). Reduir el conflicte a l’atac de Hamàs, com alguns pretenen fer creure, és menysprear el patiment acumulat durant dècades d’un poble que lluita per la seva terra, la llibertat i la dignitat. La mera existència de la població palestina és resistència i, davant el genocidi, el silenci no és una opció. Pau i justícia per a Palestina