Llengua

En el darrer any computat, les parelles han augmentat de 129 a 155, sense distinció de sexes entre els membres; i és normal. Perquè no es tracta d’unions sentimentals, sinó entre dues persones amb nivells diferents de dominis del català, per anar perfeccionant el coneixement i ús de la llengua mitjançant el manteniment de converses periòdiques al llarg d’un temps variable, però suficient per resultar útil i efectiu.

És una dada, publicada al Diari, que reflecteix l’interès creixent per la llengua oficial. I una altra: els cursos gratuïts que ofereix el Govern van arribar a la saturació de la disponibilitat de places.

Els cursos gratuïts que ofereix el Govern van arribar a la saturació

Semblaria que a la fi, després d’anys de desinterès, fins i tot potser de menysteniment des d’una superioritat colonialista de qui fa servir un idioma internacionalment majoritari, comença a assumir-se la realitat.

El Govern també sembla decidit a avançar, amb el compliment de la Llei del català, amb l’obertura d’una trentena d’expedients per incompliment i un parell de resolucions sancionadores, si hem llegit bé.

Si no canviem automàticament de llengua ja fem un pas

Dit sigui això sense exagerar, perquè encara no hem arribat al que volia aconseguir el president espanyol Suárez: “fer realitat en la societat el que ja és realitat legal”. Tant de bo hi arribéssim més d’hora que tard, tot i que sigui per complir l’eslògan proper a la ciència-ficció pintat a un pont de París el Maig del 68: “Siguis realista, demana l’impossible”. O no ho és, d’impossible?

Les multes, tot i que previstes, segurament aplicades com a última raó i en casos de reincidència, potser de recalcitrants, no semblen una solució eficaç. Més aviat les mesures coercitives poden arribar a fer “antipàtica” la llengua, en lloc de fomentar-la.

La veritable solució és fer conscients els ciutadans/es de la seva utilitat real. I per això l’eina fonamental per aconseguir-ho no és cap llei, ni cap sanció, sinó l’extensió de l’ús social, que a la vegada només depèn de la societat, i de cada ciutadà/na.

No s’hi val l’excusa de la timidesa, de la por d’emprar expressions incorrectes segons l’Institut de la Llengua, o és que no hem fet l’esforç de fer-nos entendre en anglès quan hem viatjat a l’estranger, encara que la destinació ni hagi estat al Regne Unit. Perquè cada vegada aquest es va imposant com a llengua franca, per molt que ho sentim dels qui van estudiar el francès; com a llengua estrangera, o en francès.

Si no canviéssim automàticament de llengua, a la primera pregunta o resposta en espanyol -amb el portuguès no ens passa mai-, ja hauríem fet un pas. I això encara que sigui a la caixa del “súper”, on emprar el “castellà” és menystenir la capacitat de la caixera o caixer, gairebé un insult a la seva intel·ligència.