‘Val de Norra’, bona anyada

Sovint els noms dels indrets ens fan deler de dir-los en veu alta. Ransol, per exemple. O Incles, o Riberola, o Arinsal, o Ribafeta. És una acció personal, com parlar de tu a tu amb l’indret, que ens lliga momentàniament en aquell present i a la vegada ens permet girar la vista enrere en el temps, tot recordant altres moments viscuts allí mateix o fets que, tot i no haver-los pogut presenciar, en tenim notícia o en sabem coses, explicades o llegides. Avui, per exemple, si s’escau que passeu per Tresponts, tot i burlar l’estret a través del túnel, podem recordar la riuada del 24 de maig de 1853, una de les més fortes de la ribera del Segre i també de les altres riberes pirinenques, la qual va durar cinc dies. L’alçada on va arribar l’aigua va quedar per a la història en un rètol gravat –per algú amb bona pensada– en un pany de roca, a tocar del pont del Diable: “A 24 de maig de 1853, arriba Segre aquí”, remarcant aquest aquí amb una ratlla horitzontal que, encara avui, 172 anys després, quan repasses amb els dits les lletres i la marca a la roca, et fa notar la fressa de l’aigua del Segre (i de la Valira barrejada) durant aquella riuada que va ser de les grosses.

Assolirà més valor a mesura que el temps faci camí

En el llibre, millor dit, gràcies al llibre Val de Norra, el diccionari toponímic i onomàstic confeccionat per l’Albert Pujal en els darrers gairebé trenta anys de rumiar noms i país, de comprovar personalment ens els indrets la seva fesomia i planta, podem trobar noms de lloc d’Andorra dels segles XII al XVII i dir-los en veu alta. Encara més, agafar el llibre, anar a una de les entrades i llegir en veu alta –no us faci pas vergonya– i notar com allò escrit per l’Albert Pujal, després de llargues hores i hores d’estudi dels documents notarials, farcits de noms i referències, us envolta de tal manera com si ens trobéssim a l’indret. Notareu que apreneu de la lliçó del mestre, a un ritme pausat però animós a la vegada i, sobretot, amb un contingut ben apletat, ben travat, ben teixit, que evoca, que ens impregna, ben digne de ser divulgat i ensenyat a les escoles, perquè puguin entendre com era la vall de Norra segles enrere i fins fa setanta o vuitanta anys. Ens hi ajudaran les fotografies, la selecta tria de fotografies, la majoria mostrant estampes del país ja esborrades, perdudes, desfigurades, que no tenen res a veure amb les vistes actuals. Algunes de les fotografies us faran enyorar paisatges no vistos per nosaltres però apropats al present gràcies al fotògraf que un dia va deixar, potser sense saber-ho, llegat de constància d’allò que veia, fotografiant pel gust visual que tenia al davant, per la bellesa connatural del paisatge o la senzillesa, també bella i estimada, de les persones, de les bordes, dels cavallons dels camps, dels palinquerons o dels animals que hi surten retratats.

Val de Norra és un gust de llibre, talment com la collita abundosa d’una bona anyada. Passarà a la història com a obra d’estudi de l’antiga pell andorrana agrícola i ramadera i –ho dèiem a l’article de l’altre dissabte– assolirà encara més valor a mesura que el temps faci camí, com la Valira quan, ja regades les valls, va a trobar el Segre i avall fins a l’Ebre per finalment bressolar-se eternament a la mar. Seria molt escaient fer-ne lectura a les escoles, a l’estil d’aquells dictats en veu alta que havies d’escriure i que, certament, t’ensenyaven a escoltar, a escriure, a aprendre i a recordar. En podem fer una pràctica ara mateix, agafant tres noms dels 6.000 que l’Albert Pujal ha narrat al llibre i llegint, allò que en diu, en veu alta (o fluixet), com més us plagui: “Major. Se solia indicar amb aquest nom la finca més gran d’una casa, ja fos de gleva o de terra campa. A poc a poc, en els noms de lloc, el prat o la terra Major se substitueix per prat o terra Gran i al llarg del segle XX, per Prada. En tots els casos és un conreu pla de prat de dall situat entre el riu Gran i una séquia o reguera que poua de la Valira centenars de metres i fins a un quilòmetre aigües amunt, en una petita presa dita peixera.” “Malreu. El nom podria indicar igualment un mal camí, un terreny escarpat o un indret de mal conreu i mala artiga, referint-se doncs a llocs poc fèrtils o poc productius. Alhora, n’evoca d’altres amb connotacions semblants com poden ser el collet dels Mals Hiverns o el nom de l’actual casa Malivern de la Mosquera; la comarca ‘audoise’ de la Malapera, al sud del Carcassonès, era lloc de destí d’hivernada de ramats andorrans durant centúries.” “Marge. Els marges solen ser terrenys molt costeruts on se sembra herba o pastura per evitar que les pluges torrencials se n’enduguin la terra vegetal, amb el benentès que una de les qualitats de la mata d’herba o de gespa és fixar la terra al sòl. Equivaldria a un bancal, una ribada o un ribàs, o sigui un esgraó de terra, sovint fet de pedres, que separa dos feixes de diferent nivell. Com a concepte s’ha trobat en diversos documents: per exemple l’any 1525, Pere Borràs de la Massana ven a Verdú Tor del Pui una terra, pasturer o marge dit les Arenes, i el 1602 Miquel Aymar dels Vilars ven a Pere Mateu Moles d’Andorra un cortal, terres, prats, deveses, marges i altres drets situats al lloc dit l’Estall.” Eh que és un gust? Per molts anys!