La fi de l’esperit crític?

Ja ho sé, el títol de l’article sembla un clickbait (enllaç-ham) triat per cridar l’atenció del lector, però ara mateix, amb la situació que s’albira, em demano si no caminem irremissiblement cap a un món on potser ja no caldrà tenir esperit crític.

Analitzem-ho i veiem cap a on ens porta la reflexió...

Durant la història, hem vist com els mitjans de comunicació massius eren oficials i, per tant, la informació que es difonia era fiable i verídica, elaborada amb principis periodístics, al marge dels règims totalitaris, en què tenia un clar biaix cap als interessos del règim o de les línies editorials dels mitjans.

Ja fa uns 30 anys dels primers correus electrònics virals

Ja fa uns 30 anys dels primers correus electrònics virals. Sí, la viralització dels vídeos o dels mems ja ha entrat en la trentena. En aquella època, els vídeos corrien per la xarxa per correu electrònic. Eren de molt mala qualitat i hi havia de tot: des d’imatges d’algú que es lliurava pels pèls de ser atropellat, fins a vídeos d’algú que sí que ho era. Encara em recordo analitzant, fotograma a fotograma, un d’aquests últims, per trobar el truc del muntatge, ja que em negava a creure que algú tingués casualment una càmera de vídeo (no hi havia mòbils amb càmera) enregistrant com un senyor travessava un carrer un dia qualsevol. Era clar que era un fake.

Amb l’arribada de les xarxes socials i els seus filtres, la distància entre el que es publicava a internet i la realitat no ha parat de créixer. La gent filtra la seva realitat: selecciona els moments clau, les millors fotos, les retoca, les passa pel sedàs del què diran i les publica. Conscientment o no, falsegen la veritat i venen una altra realitat, distant de la veritat.

La velocitat a què han evolucionat les coses ja era elevada, però els darrers anys s’ha multiplicat. Fa uns vuit anys, els primers DeepFakes van obrir la porta a una nova era de desinformació visual. La tecnologia que avui impulsa ChatGPT començava llavors a arribar al gran públic (Deep Learning). Vam veure un fals Obama dient coses que l’Obama real mai havia dit, el Papa Francesc amb un outfit de passarel·la o fins i tot un Vladímir Putin informant que Rússia es retirava d’Ucraïna.

Si a això afegim la necessitat de moltes persones d’alimentar el seu ego i aconseguir likes, reenviaments i viralitat, i ho combinem amb la capacitat de qualsevol individu d’enviar un missatge al conjunt dels habitants de la Terra amb un sol clic, ens apropem a la tempesta perfecta. Només faltava l’arribada de ChatGPT i la revolució de les eines de creació multimèdia.

Amb el vídeo generat per intel·ligència artificial, el que es fa viral ja no són vídeos reals, sinó creacions sintètiques. Un senyor que salva un cadell de linx, un avió que aterra sense rodes i no s’incendia, els polítics espanyols abraçant-se per Nadal o la festa privada del conclave.

Amb aquest panorama, hem passat de l’època del si no ho veig, no m’ho crec a una altra en què ni que ho vegi, m’ho crec.

I aquí arriba el sentit del títol d’aquest article. Si no em puc creure res del que m’arriba per les xarxes socials o per internet, quin sentit té educar els infants en l’entrenament del seu esperit crític? Quin sentit té que contrastin fonts, que analitzin, qüestionin, raonin i prenguin decisions de forma reflexiva i autònoma, si res del que reben com a informació no és fiable?

Els darrers estudis deixen clar que els joves s’informen majoritàriament a través de les xarxes socials. Quasi no miren la televisió clàssica i escolten cada cop menys la ràdio. Els mitjans oficials tenen, doncs, una influència decreixent.

Els estem deixant sols davant d’una allau de notícies falses, fotos manipulades, vídeos inventats, famosos perfectes, i gurus de l’emprenedoria i el creixement personal que els arrosseguen cap a un món de postveritat on ni el millor dels analistes pot distingir el fake de la realitat, i on el que els mou i motiva ja no és la veritat, sinó els prejudicis, les percepcions i els sentiments (molt més manipulables que la realitat), i allò que visualitzen sense saber que és un algoritme qui els ho posa al davant.

Què podem fer? El món sencer s’hauria de posar d’acord per frenar aquest canvi. I com que això sospito que no passarà, el que podem fer –famílies, docents, governs...– és acompanyar els estudiants en aquest viatge cap a una nova realitat en què res no és el que sembla. Potser caldrà que els mitjans disposin d’un segell d’autenticitat que certifiqui la veracitat del seu contingut. I la resta de fonts? La selva.

El percentatge de contingut verídic respecte del total publicat a internet baixa a un ritme frenètic i, per tant, també el seu valor informatiu absolut.

Ens estem carregant internet com a font d’informació fiable, tot i que ja tenia les seves mancances. Les futures versions de ChatGPT i altres IA s’alimentaran de continguts falsos generats per IA que també estaran publicats a internet, i entrarem així en un bucle perillós cap a un pensament únic... i el més trist: que ningú haurà planificat.

Per finalitzar amb una nota optimista i respondre al títol de l’article: és el final de l’esperit crític? Crec que no. Però cada cop l’aplicarem menys als continguts que venen d’internet. L’esperit crític el reservarem per al dia a dia, per a la realitat tangible, per al món viscut fora de la pantalla, per a les discussions humanes.

Estem caminant cap a un nou paradigma en què traurem, a poc a poc, la credibilitat a internet i només ens creurem el que veiem –això sí– en persona i amb els nostres ulls.

En un món on veure ja no és creure, l’últim refugi de l’esperit crític serà allò que encara no es pot manipular: la realitat viscuda.