Sopars, cadires i altres rituals preelectorals andorrans

S’acosten eleccions. I, com els bolets a la tardor o els mosquits a l’estiu, tornen els sopars polítics. De sobte, els que fa dos dies pactaven amb el Govern a canvi d’un plat de galetes, una cadira amb coixí o algun regalet institucional, ara posen cara d’enfadats. “Ens ignoren!”, criden. “El Govern no ens escolta!”, lamenten. Es veu que esperaven que el menú inclogués també postres i cafè.

Però no ens enganyem: no estan enfadats perquè el país vagi malament. No. Estan enfadats perquè no han estat convidats a la següent tanda de repartiment. I, mentrestant, els veus reunits, una nit sí i l’altra també, en sopars clandestins amb més faramalla que contingut. El guió és sempre el mateix: primer es reparteixen la cadira, després la parcel·la de poder i, finalment, si queda temps (espòiler: no en queda mai), parlen del país.

La dreta andorrana ara parla d’unitat. Vol agrupar-se

La dreta andorrana –aquesta entelèquia on tothom es diu liberal, però ningú fa la feina– ara parla d’unitat. Volen agrupar-se. Fer pinya. Però això sí: sense pencar, eh? Que aquí venim a menjar, brindar i pactar. Proposar polítiques? Fer feina de base? No home, no, que això cansa. Millor fer una llista conjunta per no perdre la cadira i, si cola, tornar a seure-hi quatre anys més.

Ens juguem més del que alguns estan disposats a reconèixer

I mira, jo no em salvo. Jo també vaig fer política. Jo també vaig fer sopars. Però crec –i que em perdonin els entaulats de la vida– que mai no em vaig repartir res. Més aviat, vaig perdre més del que vaig guanyar. Almenys, això em diu la butxaca i la consciència.

El que espero, de debò, és que el poble se n’adoni. Que vegi qui fa i qui fa veure. Qui treballa i qui només mastega. Que voti amb criteri, no amb la panxa plena ni amb la cadira assignada.

Perquè, amics meus, ens hi juguem molt. Més del que alguns estan disposats a reconèixer entre copa i copa.