Les fronteres de la viabilitat

La reflexió sobre l’avinença del trasllat del Thyssen a les noves dependències d’Andorra Telecom tractat en la Tribuna del Diari el dia 25 de gener ha aportat retorns significatius.

És considerable la copiositat d’inputs rebuts al respecte, alguns de fora d’Andorra com els que varen arribar d’estaments de Sant Feliu de Guíxols, seu d’un dels seus equipaments museístics, prevenint que cal parar compte amb les considerables exigències d’aquesta nebulosa. Ens l’estan engaltant?

El fum deixa intuir la foguera, i encara que les negociacions es portin amb acurada discreció, ens consta que no s’ha abandonat el projecte, cosa que em sembla perfectament legítima sempre que sufraguin majoritàriament ells mateixos el cost d’una operació d’aquesta volada. 

De moment sembla que les parts han optat per la política de l’estruç, que sol donar molt bons resultats, només cal amagar el cap sota terra, esperar que passi la tronada i que amb l’arribada de nous assumptes el temps ho faci oblidar.

En un didal no es pot fer cabre un litre d’aigua

Però recordo que estem parlant d’una aportació governamental dels voltants d’un milió d’euros anyals, i és clar que els nostres límits no ho poden admetre ni permetre. Hem de considerar que som un país petit i que amb els nostres modestos recursos hem de desistir de projectes que superen les nostres capacitats.

En un didal no es pot fer cabre un litre d’aigua.

Seria sensat fer una reflexió conjunta sobre la conveniència d’una iniciativa que el poble no ha demanat, i rebutjar un cost del qual el beneficiari no assumeix ni un euro, i seria fàcil polsar el parer popular sobre la idoneïtat de la qüestió efectuant una simple enquesta.

Jo els avanço que el resultat seria “no”.

Si el rumor és cert, l’escudella que estan cuinant és insidiosa i no aguanta símils d’una iniquitat meridiana amb entitats que estan esperant un suport econòmic des de fa 30 anys, o que tenim corporacions estatals que no han apujat els salaris des de fa quasi dos decennis. Segueixo?

Recordo que a la pregunta de la consellera socialista Susana Vela sobre la conveniència de perpetuar aquest ajut desmesurat se li va contestar que el suport a una marca com aquesta és una garantia, i sobre els dubtes emesos per la consellera se li va dir que traslladar el Thyssen al Nuba serà un èxit. De debò això tanca el debat?

Com a ciutadà simpatitzant de l’actual majoria desitjaria una actitud més raonable. Què pretenen? Perpetuar el desperfecte heretat de l’antic cap de Govern Toni Martí?

Per parlar clar i andorrà la qüestió no és si serà un èxit o no, sinó valorar si és sensat perllongar una despesa d’aquesta magnitud, que si tira endavant ens costarà quasi 10 milions d’euros només els propers 10 anys.

Xavi, amb els teus diners fes el que vulguis, però amb els meus no te n’acordo el dret.

També cal tenir en compte que moltes de les activitats que assumeix el Thyssen no són inherents a la seva funció, com per exemple els tallers d’infants, tasca que podria dur a terme qualsevol escola del país a cost zero, o la seva immixtió en assumptes musicals aliens al seu objecte, que més aviat semblen justificacions equiparables a la tinta del calamar.

I que no em parlin de prestigi, perquè encara que recentment la paraula prestigi s’ha redefinit com a “fruit del propi mèrit”, originalment la definició de prestigi és “engany, il·lusió o aparença”, i fa referència a l’artifici amb què els prestidigitadors ensarronaven el poble.

A mi em sembla bé que els estaments aportin un ajut justificat als projectes socials, però seria un encert la creació d’una llei que reguli el volum dels imports que se’ls atorgui en funció dels seus mereixements reals, i mentrestant confinar els ajuts en xifres raonables.

La concordança de les parts implicades en aquest exposat seria una prova de dignitat que situaria la qüestió en un nivell més valorable que el que avui ens circumscriu.