Amfitrions

Per als nacionals per naturalització, o residents de molts anys, és força satisfactori fer d’amfitrions, acompanyar familiars i/o amics, segons els interessos i afeccions de cada visitant als punts que consideren dignes de veure, interessants, sigui per valors artístics, històrics, o per l’oferta comercial.

La satisfacció es completa si l’hoste també en resulta satisfet. Hem repetit moltes vegades que resulten desproporcionades, per sobreabundants, les possibilitats de gaudir aquí de manifestacions, puntuals o estables, dels àmbits artístic o cultural, en general.

De vegades ni tan sols cal anar a la recerca. Si prenem com a exemple l’escultura, en trobem a espais públics ben visibles per a tothom, siguin els “set poetes” a la plaça Lídia Armengol, el Plensa predominant a l’espai Cierco, a tocar de Prat de la Creu i del “búnquer” de Govern, siguen les obres que semblen créixer i multiplicar-se al Parc Central, sense oblidar el rellotge tou d’en Dalí a la rotonda d’Andorra la Vella, o el “Festejador” a Encamp, on alguna veïna rondina perquè la mostra daliniana ens la van “robar” els de la capital. I de res serveix l’argument que al seu nou lloc pot ser –i és– més  vista, admirada, fins i tot fotografiada, que a la gran majoria dels emplaçaments alternatius.

La satisfacció és completa si l’hoste en resulta satisfet

També hi ha els museus, amb fons exposats permanentment, com les escultures de Viladomat, o mostres temporals, com les molt valuoses que sovintegen al Thyssen.

Si parlem de música, tenim les manifestacions a l’Auditori, i ara al nou envelat aixecat al mateix Parc Central, festivals i certàmens de diversos gèneres i instruments, de clàssica en genèric, el de jazz recuperat i tant de bo consolidat amb vocació de permanència a Escaldes, la mostra d’orgue repartida per esglésies i parròquies, el concurs de saxo…

I de literatura tampoc no en falta, ni editorials i autors, uns i altres potser amb més per metre quadrat que arreu del món. Des de l’anomenat a Barcelona “patriarca”, Toni Morell (a.c.s. i amb el nom guardat per a l’esdevenidor a la Biblioteca de la Massana) en prosa, o Josep Dallerès en la poesia, a tants altres reconeguts i premiats també a fora. I més que en serien sense les dificultats de distribució fronteres enfora, ni la minorització de la llengua pròpia.

Diverses vegades s’han esmentat candidats catalans –sempre frustrats– al Nobel. Algun dia arribarà. Potser per a un escriptor o escriptora que encara no ha publicat, potser ni tan sols ha nascut. Autors amb llengües més minoritàries l’han rebut.  Però també compta el factor polític i contra això poc pot fer la literatura per si sola. Tant com ens agradaria que el rei de Suècia fos amfitrió de la tradicional gala literària a Estocolm. O no?