Aprendre de l’Albert Pujal

Coincideixo plenament amb els germans Ganyet que el llibre La Vall de Norra. Diccionari toponímic i onomàstic de les Valls d’Andorra, segles XII-XVII, el “temps el farà cada dia més i més valuós”. Ho diuen en el pròleg, on també parlen de la bona i gran tasca feta per Bonaventura Adellach en l’estudi de la toponímia, juntament amb Ramon Ganyet, base de la qual van sortir el mapes detallats de tota la geografia andorrana. En aquest darrer llibre de l’Albert Pujal, els noms, siguin de persones o d’indrets, mestregen el discurs científic i literari, amb un estil acurat en la descripció i aquelles palades ben donades que afegeixen coneixement certers, adquirits durant les jornades d’estudi dels papers vells, en plecs notarials, en documents de l’època tractada, els sis segles que van des de l’XI al XVII i també, en el rondar per les encontrades que abelleixen a l’autor, mogut per un ímpetu assossegat, però ímpetu, nervi vital, quan ha d’anar a trobar un indret o un topant dels que llegeix al paper o bé en té notícia per boca de qui ho sap de veu escoltada dels avantpassats. Per això la lectura del darrer llibre de l’Albert Pujal ens fa apreciar un nou graó més que assoleix en la seva ja llarga i alta trajectòria com a estudiós de la vella Andorra.

En aquestes alçades, que són cimadals, que crestegen serra-serrant aiguavessant, que ens captiven la vista, que ens fan navegar amb l’enteniment i amb el pensament, les glosses i les dissertacions de l’Albert de cal Gener d’Arans (a l’estil de les més sàvies lliçons explicades entenedorament) queden arrapades ja per sempre en aquestes Valls d’Andorra, en aquesta Val de Norra que la voluntat dels seus habitants, però no menys els capricis de la natura, les seves besades d’abundor i les seves sotragades i maltempsades, han conformat durant mil·lennis, des de quan la gent era caçadora de cabres feres i d’isards i omplia sarrons curulls d’avellanes, de glans i d’alzines campant per aquestes costes encara sense llosats ni coberts perennes. Més tard, però encara milers d’anys enrere, quan van començar a fer ramades i a conrear, a regar, a formatjar i a salar la carn amb sal de Cardona, els estatges van començar a ser estables, posant les primeres pedres del que amb el devenir dels segles serien cases i vilatges. Ens hi acosten, ens hi fan anar amb delit, les dues primeres fotografies del llibre, expressives d’aquella gent antiga que l’autor recorda a la introducció: una de la caverna del Mas d’Azil, a l’Arieja, de l’època dels caçadors paleolítics, i una altra de les pintures de la Roca dels Moros del Cogul, a les Garrigues, que són del neolític que ja conreaven fondos i passaven l’hivern amb els ramats brostant garrics i pellucant aquelles valls. Una caverna de les fermes, talment la de Niaux, que tenim propera; des d’Ordino, de dret cap al nord, a l’altra banda de serralada, i una Roca dels Moros clàssica i ben anomenada per la gent d’abans de tenir escoles per anar a estudi, com la que hi ha a Peramola, amb pintures més modestes i enigmàtiques que les de la Roca dels Moros del Cogul.

Endinsar-nos en la lectura de la Val de Norra ens omple de goig. És una sensació plaent, com aquelles, tan escadusseres, que tenim en fer un glop d’aigua en arribar a la font d’estona assedegats; quan tastem del cirerer les primeres cireres de la temporada; quan la torrada acabada de fer ens fa pujar l’olor de la sucada d’all i el raig d’oli l’amoroseix amb la pàtina daurada. Sí, és un gust passejar per la Val de Norra i cal agrair a l’Albert Pujal la feinada que hi ha tingut i el tribut que representa i amb els anys, representarà. Perquè quan ni l’Albert ni cap del nosaltres hi siguem, segles a venir, serà una d’aquelles referències úniques que ja voldrien totes les valls o comarques tenir. Per això ens podem sentir agraïts davant aquest diccionari toponímic i onomàstic dels segles XII al XVII, perquè ja és per a nosaltres eina, referència, forniment de coneixements i aprenentatge. Aprendre de l’Albert Pujal, de les obres que té escrites i ja publicades abans, i particularment d’aquesta novetat, és una oportunitat en viu i en present, de les que se’ns presenten en molt comptades ocasions. I aprendre amb tant detall de la fesomia andorrana dels temps passats, en aquesta època en què es desdibuixen, es fonen i s’aniquilen sense mirament paratges i llurs noms, fa encara més recomanable llegir i mirar allò que ens deixa per escrit l’Albert Pujal. La setmana vinent ens endinsarem en el llibre.