Abel

Alessandro Baricco (Torí, 1958) és una estrella fulgurant de les lletres italianes. Consagrat mundialment per Seda, una petita i alhora immensa obra de perfecta factura, no ha deixat mai d’estar present en la primera línia literària del país transalpí, ja sigui amb el famós programa de lectura Pickwick de Rai Tre, o amb l’escola de tècnica d’escriptura fundada a Torí el 1994.

Autor de novel·les tan celebrades com Terres de vidre, Oceà mar, City, Sense sang i L’Esposa jove; d’assaigs com Els bàrbars i The Game, o el monòleg teatral Novecento. Escriptor i intel·lectual inquiet, Baricco ha volgut explorar fins i tot el Far West –qui ho havia de dir!–. Abel, és clar, no és una novel·la com les altres del gènere. Abel s’endinsa en la vida, la psicologia i el tràgic destí d’un pistoler, figura emblemàtica d’aquells infinits i eixuts horitzons. L’Oest americà revisat per un culte piemontès deixeble d’Homer: una pura delícia.

“La vida flueix de totes maneres, no ens necessita per fer-ho”

-“En els límits del món conegut: tan lluny de tot que nosaltres ho érem tot, i el nostre res, l’única notícia. Al voltant, la creació.”

-“Va dir que l’atzar existeix, sí, però de forma ocasional. És una variant perifèrica del que és real.”

-“Al cap i a la fi, abans que les coses es convertissin en coses, sostenia Kepler, Déu era geometria en estat pur.”

Baricco ha volgut explorar fins i tot el Far West

-“Així vaig aprendre que la superposició en el temps de decisions mínimes, tenyides de covardia, pot portar lluny, i fins i tot a una forma de poètic heroisme. L’epopeia dels carallots.”

-“Tot es recompon i aquesta és la vida. Així que no et preguntis si hi ha un abans i un després, perquè només hi ha un ara. Per això és impossible tenir por, perquè tot ha succeït ja, i res acabarà mai”.

-“És més senzill que el relat del que has estat et vingui a l’encontre com una pell tacada de llampecs: basses deixades endarrere per un huracà en fuga. On el cel es reflecteix.”

-“Aleshores penso en com hem desenterrat, cavant amb les nostres mans en les dunes del temps, el que de nosaltres era ‘inevitable’. Ho vam separar del que només era joventut, esbós, digressió, retard, imperfecció. Tot ‘accidents’, hauria dit Aristòtil”.

-“Allò especialment important que ens havia de dir era que un home pot canviar mil vegades de cavall, però mai de sella”.

-“La vida flueix de totes maneres, no ens necessita per fer-ho. Flueix de pares a fills, en els gestos més estúpids i en les grans corbes de la Història”.

Baricco, el Far West, un pistoler… la mirada europea sobre Amèrica.