Adeu a l’home del Cantó

Josep Colom Prió, l’amic Colom, ja no passarà més el Cantó. Ens deixava aquest dimecres a l’edat de 67 anys. El seu funeral, dijous, amb l’església parroquial de Sant Feliu de Sort plena de gom a gom, va ser mostra de l’estima que li tenien tant al Pallars com a altres contrades pirinenques. Colom ha estat un home de fer país, amic de la gent, amic de la seva terra pallaresa, que això vol dir fer país. Implicat en el món cultural del Pallars Sobirà des de fa molt anys, no li ha recat dedicar hores a saber i a deixar constància d’allò que anomenem cultura local, un adjectiu que pot sonar a vegades com si la cultura més propera fos menor, quan en realitat tots sabem que és la més important, perquè ens enllaça amb el passat del nostre indret, perquè apresa i transmesa generació rere generació, ens permet mantenir les relacions socials i el fer país, el mantenir viu el caliu de la contrada per una raó tan senzilla com la de poder viure-hi a gust. Aquest ha estat el tarannà vital del Josep Colom, el tenir sempre a punt aquella paraula amiga, la conversa que t’anima quan et ronda la tristor, el cop de mà, el proposar idees i noves fites. Ha estat ànima de l’Escola Itinerant de Música i Dansa del Pallars Sobirà, sent-ne també professor d’acordió. També ha passat al davant del festival SortMúsics, en el marc de la Fira de Tardor de Sort. Igualment, amb La Banda del Peirot, ha fet sonar l’acordió per pobles de les comarques del Pirineu i en cada edició de la Xollada d’Ovelles de Sant Joan, celebrada el 24 de juny a Sort des de fa 34 anys. En altres aspectes socials, ha format part de l’Associació Contra el Càncer del Pallars Sobirà, malaltia que ell va patir fa uns anys (els imports de la venda del seu darrer llibre, editat el 2024, els va donar a aquesta associació) i també de l’Associació Salut Mental Pallars.

Però si una cosa ha tingut al cap Josep Colom és l’escriure

Però si una cosa ha tingut al cap el Josep Colom és l’escriure, l’escriure del seu país i de la seva gent. Fill de casa Roi de Malmercat, té l’honor de ser el primer guanyador del premi de Narrativa del Pirineu, en la 1a Fira del Llibre de Martinet, predecessora de la Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà. Ell s’hi va presentar amb la narració L’orri del Bernadet, emprant el seu ric repertori de mots i expressions pallareses, les seves. Més endavant vindrien Els responsos i Xolís del vistaire amb peres de Cardós. També va escriure contes: Una de menairons, Les fantàstiques aventures del comte Quevalent i el darrer llibre, amb el conte: L’home encantat del Port del Cantó, editat amb MaiTant Edicions l’any passat pel seu bon amic Xavier Ripoll, l’inseparable amic d’Arcalís amb qui Colom ha voltat país els darrers 25 anys. En altres vessants literaris, és autor d’Un forat entre monts. Recull oral a Llessui i a la Vall d’Àssua, de la guia La Vall d’Àssua, juntament amb Núria Garcia i Eva Lluvich, i del llibre de memòria històrica Sortir de l’infern. Fugida i exili a Andorra i a França d’un sacerdot pallarès 1936-1939, dedicat a mossèn Josep Juanmartí. A part dels llibres, va escriure molts articles en revistes locals, com La Borrufa, que properament aplegarà en homenatge i publicarà Garsineu Edicions, de Tremp.

Però no voldria acabar sense recordar un dels moments més bonics viscuts amb l’amic Colom. La primavera de 2016, era un divendres de maig, vaig agafar el taxi Passem el Cantó, enllaç per carretera que ell va fer com a taxista des del primer dia, l’11 de novembre de 1997, ja fa enguany 28 anys. L’havia agafat a la Seu i anava cap a Sort, on m’esperava una colla d’amics per anar a Roda d’Isàvena. En ser al port del Cantó, Colom em va preguntar on devia ser situat l’home encantat, el menhir que fins a començament dels anys setanta de segle XX feia presència en l’antic, ja des de la prehistòria, pas de muntanya entre les riberes del Segre i de la Noguera Pallaresa. Li vaig mostrar amb el braç, tot passant, l’indret on havia estat. “I si n’hi tornem a posar un?”, va deixar anar mirant-me de reüll, sota el barret i amb aquella rialla que ho deia tot, mentre començàvem a baixar cap a Rubió. Un: “fet!” joiós i animat em va sortir de dins. I el nou menhir del Cantó va ser realitat l’estiu de 2017, amb l’ajuda del Joan Baró, de cal Capità de Guils del Cantó, i la implicació dels ajuntaments de Soriguera, de Montferrer i Castellbò i de les Valls d’Aguilar. Amb el Joan Baró, que ens va deixar aviat farà un any, vam anar a buscar la pedra al serrat de Sant Magí i sense haver-hi de fer cap cop de martell, la vam portar cap a l’indret on ara fa de nou home encantat del Cantó. Aquest dijous, en tornar del funeral del Josep Colom, l’Isidre Domenjó, que el 2017, com a tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, ens va donar suport en la col·locació del nou menhir, va parar al port del Cantó i va abraçar el menhir. Una abraçada que era per al Josep Colom, que ja enyorem, i també per al Joan Baró. Un sentit record cap als dos amics, a qui tindrem presents cada vegada que, passant el Cantó amb la vista o anant-lo a tocar, l’home del Cantó ens faci notar la seva veu, la seva figura, la seva amistat. Que reposis en pau, Colom, estimat home del Cantó.