‘Ubi sumus?’

El tan airejat referèndum sobre la relació final que els andorrans volem establir amb Europa sembla ara estar pròxim de la seva celebració.

Soc dels que han mantingut una línia dura amb l’objectiu de pressionar el Govern per obtenir el que considero com a condició ineludible i principal axioma, la sobirania del nostre país, a la qual no hem de renunciar mai, el comandament total de les nostres fronteres i el control de la immigració.

Jo només hi votaria en contra si l’acord no respecta aquests drets inalienables, i tinc l’esperança que es faci el necessari per aconseguir-ho per, llavors sí, votar per l’entrada a Europa.

Celebro que, encara que amb matisos, les forces joves de la política andorrana també s’adhereixin a l’acord, com confio que també ho faci el jovent, perquè ha de comprendre que al capdavall si estem disposats a cedir concessions és per ell, pel seu futur, no pel nostre, perquè mirant-ho amb egoisme, a la nostra edat potser ens aniria millor quedar-nos com estem.

Per a ells, en canvi, l’entrada a Europa obre moltes portes i facilita enormement les seves opcions de futur. Aquesta és la prioritat que ha de guiar la nostra decisió.

Cal considerar que els caps de Govern Marc Forné, Albert Pintat i Jaume Bartumeu, com l’actual, Xavier Espot, defensen fermament l’adhesió a l’acord, fet que dona crèdit a la seva conveniència.

Considero que el tema de la seguretat a Andorra és essencial

Entenc que hi hagi qui està en contra de l’acord, però no dels negacionistes i populistes que tenen per doctrina la desaprovació sistemàtica de totes les qüestions sense proposar mai cap alternativa coherent, un programa realitzable i encara menys una solució, actuant permanentment per arribisme pur amb l’objectiu d’arribar un dia a exercir el poder.

En el cas actual, aquesta posició és el que vulgarment es coneix com fer la meuca i la Ramoneta, perquè mirant el mapa veiem que formem part del continent europeu i els que rebutgen sistemàticament la nostra pertinença són uns renegats. El que renega d’Europa renega de la seva mare.

Europa és el nostre continent, en el qual moltes generacions han lluitat per millorar unes condicions que avui no tenen equivalent, i per persistir en un tòpic, el que no s’hi trobi a gust, que campi. Jo els donaria la clau i el duro, a Sibèria hi falta gent.

No valen comparacions amb Suïssa per motius obvis, atesa la seva idiosincràsia, que li obre opcions diferents, ni tampoc l’exemple de Mònaco, les decisions del qual sempre estan subjectes a les instruccions que li arriben de França.

En definitiva, la qüestió no és sí o no a Europa, sinó com fer-ho per aconseguir el millor encaix possible que germini les millors condicions per a nosaltres contribuint alhora amb el millor que puguem aportar.

Confio que el lector sabrà reconèixer aquesta tribuna com de sentit comú, i no pas amb continguts tècnics com les moltes que s’han publicat en què es prioritzen aspectes econòmics o d’inversions immobiliàries per sobre de la sobirania.

Però considero que el tema de la seguretat és essencial.