Muguet

Dijous passat, primer de maig, festa internacional del treball, treballadors i treballadores va passar aquí més desapercebuda, potser més que mai. És cert que en anys anteriors, la manifestació de la classe obrera que era l’acte central tradicional de la diada, aprofitada per proclamar les reivindicacions de cada moment -al sud del Runer, enguany era l’escurçament de la jornada laboral, per esmentar un cas proper- aquí no va tenir mai un seguiment massiu, de vegades, comunicadors i mitjans benevolents “estiraven” la concurrència fins al mig centenar de persones.

Aquest any, ni això, Sindicats i organitzacions professionals van renunciar a qualsevol mena de convocatòria. Ni tan sols per reiterar la reclamació, seguida amb èxit en ocasions anteriors, de facilitat en l’accés a l’habitatge. La causa de la renúncia ha estat ben curiosa: no cridaran a sortir al carrer mentre el primer de maig no sigui un festiu amb tots els ets i uts, com les diades de Meritxell o de la Constitució. Potser cal repetir: és una manera ben estranya de reivindicació no formular-la, ni amb paraules, ni amb eslògans cridats, ni amb pancartes. Només haurien pres nota els interessats que, a més, haurien llegit o escoltat les comunicacions explicatives als mitjans. “Bona excusa té el malalt”, és la dita del meu poble quan es vol denotar la justificació absurda i falsa.

Potser, més aviat, els habituals convocants s’haurien volgut estalviar un nou ridícul. Ja se sap com i per què funciona en aquestes valls la “prudència” dels assalariats, també, però no tan sols, per haver assumit que el benefici de l’empresa és també, directament o indirecta, el seu propi.

Deia Tarradellas que en política -també en l’àmbit social- es pot fer tot i de tot, menys el ridícul. I potser aquesta vegada s’ha imposat el sentit del ridícul. A més, si quedaven dubtes sobre l’esperança de credibilitat de la feina, avui acabem un “pont” de quatre dies als dos estats veïns, en una coincidència, a més, no gaire habitual.

Haurà estat una d’aquelles ocasions, si els pronòstics “optimistes” es compleixen, en què els ciutadans/es hauran sentit la pròpia experiència, el que sovint expressen els veïns del Barri Gòtic o la Barceloneta envers el turisme, de tant en tant. Tot i que sense proclamar-ho públicament, per solidaritat resignada amb allò que diem “interès general”, conscients del tot que la nostra principal font d’ingressos col·lectiva és, justament, el turisme, mentre no es trobi la fórmula màgica de la tan reiterada i desitjada diversificació. Alguns l’esperen com un dels efectes benèfics de l’acord amb la Unió Europea, que en tindrà d’altres, i també positius i més segurs.

O sigui, que el proppassat primer de maig, ni manifestació dels quatre gats irreductibles. Potser és estrany en un país que ha permès obrir establiments en més d’una diada nacional -sí, de Meritxell i de la Constitució- quan coincidia amb una altra perspectiva d’allau de “clients” forans.

Ens quedava, això sí, una tradició molt minoritària, pròpia de la comunitat francòfona o francòfila: l’oferiment del “muguet de mai”, un pomell d’aquestes petites campànules blanques que, sobretot al nord del Baladrà, s’ofereixen en prova d’amistat o estimació, símbol de puresa i també, específicament del primer dia del “mes de les flors”, que en temps de tradició religiosa més arrelada era també de Maria, com cantàvem, a col·legi (religiós): “Con flores a Maria… que madre nuestra es”.

I el que de cap manera podem oblidar ni negligir avui: el Dia de la Mare, especialment els i les afortunats/des qui encara la tinguin amb vida.