Andorra i la cooperació en la globalització

La globalització o mundialització és part d’un cicle natural que consisteix en períodes d’obertura i tancament que se succeeixen, augmentant a cada canvi la seva escala d’acció i que regeixen o compassen de manera fins i tot distinta i a l’ensems, el desenvolupament de les societats humanes, com hi ha els cicles naturals del dia i la nit, les estacions de l’any i molts altres, com el naixement, creixement, reproducció i mort dels éssers vius, etc.

Entendre el funcionament d’aquest cicle a escala de planeta és tan important com entendre els problemes que tenim plantejats com a civilització occidental (canvi climàtic, emigracions, guerres, catàstrofes naturals, desgovern mundial, corrupció, contaminació, no respecte dels drets humans, desnaturalització, digitalització del món, indiferència d’espècie, renúncia a l’espiritualitat...).

Es tracta de canvis de període necessaris per poder resoldre els nous problemes que es plantegen en l’àmbit dels col·lectius humans a la fi d’un període i que només es podran resoldre amb les eines que es trobaran en el marc del nou període.

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, els Estats Units d’Amèrica, conscients del canvi en l’ordre mundial, van advertir en l’àmbit polític als estats guanyadors i perdedors, del final del període de tancament colonitzador, que va dominar el segle XIX.

I a les dècades dels anys 1950,1960 i 1970 es varen independitzar moltes colònies arreu del món, especialment a l’Àfrica.

Cal ser conscient, doncs, que avui vivim en un període dominant d’obertura, anomenat globalització, la principal característica del qual és que les fronteres dels estats s’han obert, en l’àmbit econòmic, per exigències d’un únic i lliure mercat, estès a tot el món i acceptat per la majoria de països en una interdependència mundial. Assistim, però, al fet d’un tancament dels estats més grans tot i trobar-nos en un període d’obertura global.

Dit d’una altra manera, els estats grans estan practicant una globalització des d’una unilateralitat desequilibrant de fet, en voler ser ells sols més grans, formant blocs al seu entorn per ser més forts que els seus adversaris, en una carrera per a la primacia mundial en lloc de fomentar un multilateralisme equilibrant.

Els problemes que té el món avui plantejats només es poden resoldre des de l’acció global i concertada i no des d’una posició individual o tancada dels estats.

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) així com la Unió Europea (UE) són de les poques eines o organismes dissenyats i adaptats per intervenir en el nou període d’obertura anomenat globalització i resoldre els problemes plantejats. Cal, però, que s’ajustin i s’adaptin prou als canvis dels darrers setanta anys i responguin adequadament als reptes amb diagnòstics encertats.

A Andorra, amb la Constitució aprovada el 1993, també ens hem dotat d’una eina apta per afrontar aquest període de globalització en l’àmbit polític. L’impacte sobre el món financer andorrà el 2015 es va poder superar gràcies a l’acord monetari signat el 2011 entre Andorra i la UE. Les eines per resoldre els problemes globals encara es desconeixen i s’han de descobrir en aquest nou sistema mentre que en molts àmbits es respon actuant com si fóssim en el sistema anterior tancat i conegut com a colonitzador. La globalització econòmica descontrolada, campant lliurement i desbocada de moment i sense regnes que la condueixin està posant en crisi i escac mat totes les estructures i els equilibris assolits en tots els àmbits en els segles precedents. Els processos de concentració i acceleració del creixement en uns quants territoris i abandonament i malbaratament de la resta, obliguen a preparar-se per poder encaixar en aquest nou període del cicle natural i trobar solució a tots els problemes plantejats en les diferents escales territorials fins a assolir un encaix holístic de totes elles. Els impactes de la globalització sobre el territori només es poden reconduir augmentant el territori que hi fa front i elevar els principis de sempre de baix cap a dalt. És a dir, la unió fa la força i, en coherència, treballar amb els territoris veïns des de la complementarietat.

L’equilibri urbanístic davant la globalització igualment només es pot assolir augmentant l’escala d’acció de tal manera que cada intervenció tingui el seu encaix a les diferents escales que són presents en un territori.

Malgrat estar davant d’una contradicció entre el mercat i els principis bàsics de la globalització en l’àmbit mundial per l’acció menada pels grans estats del món entre ells, no ho estem en l’àmbit europeu ni en l’estatal, nacional, regional, comunal, en què cada vegada els impactes de la globalització des de dalt seran cada dia més forts i hem de saber fer de la necessitat virtut.

Ja sigui per la necessitat de baix cap a dalt de continuar defensant la complementarietat tradicional andorrana amb els territoris veïns, autèntica especificitat històrica que ens ha sostingut durant mil anys i ens caracteritza i fa valer davant la UE, o bé ja sigui per donar resposta a la globalització que cada dia ens impactarà més fort perquè no formem part de les àrees metropolitanes de les principals ciutats dels grans estats com a territoris elegits per concentrar acceleradament tots els recursos i riqueses possibles del món en concurrència mundial, ens cal cooperar i sumar recursos i potencialitats amb els veïns del nord i del sud per poder-nos desenvolupar de manera sostenible i en equilibri o complementarietat els uns amb els altres per poder resistir millor els impactes de la globalització i poder-los transformar, encaixar i assimilar ordenadament.

Cooperar per necessitat des de la complementarietat. O cooperar per fer front als impactes de la globalització. Els dos camins, el del passat i el de futur, conflueixen i porten a la mateixa conclusió: la necessitat de cooperar. L’esdevenidor d’Andorra continua passant per cooperar amb el seu entorn, avui més que mai. I la manera de fer-ho amb l’entorn i a una nova i següent escala, superant la dels estats fins avui vàlida i única màxima possible, és fer-ho amb la Unió Europea.

Una cooperació que si es vol reeixida, reconeguda jurídicament en la complementarietat i fent-la apta per a la globalització, passa inevitablement per l’associació i no per la integració. Per poder continuar sent iguals sent alhora diferents.