Quan la política d’esquerres es torna espectacle, la societat en paga el preu

Andorra mereix sentit comú. Ara més que mai. Més que debats surrealistes, més que declaracions teatrals. Mereix una política seriosa, valenta i compromesa amb el futur comú. Mereix retrobar l’andorranitat perduda –aquella que feia olor de muntanya, de seny, i no de guions reciclats de Netflix.

Perquè el que estem vivint aquesta legislatura és directament una telenovel·la de tarda: protagonistes que es creuen superherois, bons i dolents, i, per descomptat, el clàssic gir final per dividir la població “en nom del poble”.

Els últims capítols d’aquesta sèrie tenen de protagonistes Concòrdia i el Partit Socialdemòcrata (PS), que semblen competir per veure qui aconsegueix el premi de la millor polarització de la societat. Però en lloc de posar llum als problemes reals –habitatge, fons de pensions, sanitat, justícia, inseguretat jurídica, el declivi de la seguretat ciutadana, pèrdua de cohesió social– han decidit criminalitzar sectors sencers de la població i fer política mitjançant sospites i etiquetes.

Mereix una política seriosa, valenta i compromesa amb el futur comú

Segons ells, els inversors són els dolents de la pel·lícula. El capital? Sospitós per defecte. Qualsevol que vingui a invertir, a viure o a estimar Andorra sense complir el càsting de la seva ideologia, és “un perill potencial”.

Aquesta visió maniquea i empobridora no fa justícia a la complexitat del moment que vivim. Sembla extreta directament del manual de Propaganda d’Edward Bernays –amb el capítol especial: Com crear un culpable simbòlic i mobilitzar votants sense gaire esforç.

La jugada és clara: identificar un culpable extern per a tot allò que no funciona. Si plou? La culpa és del capital. Si no plou? També. Mentrestant, la cohesió social es degrada i la política es converteix en un reality show en què guanya qui simplifica millor, qui acusa millor, crida més o polaritzi millor.

Recordem el trist episodi d’inici de legislatura. Mentre l’economia de moltes famílies trontollava, Concòrdia, tot just arribat, havia proposat una nova figura, la del “conseller empresari” amb un augment de sou de 1.000 euros respecte al conseller ras, tot i no tenir dedicació exclusiva, amb dedicació al 75% del seu temps al Consell i 25% al seu negoci. Una proposta rebutjada d’entrada per Andorra Endavant, perquè semblava més pensada a servir interessos personals que no prioritzar l’interès públic i la responsabilitat del mandat d’un conseller.

El cas Desokupa ha estat l’última excusa per encendre els altaveus del drama. L’article de Digital Andorra sobre la possible arribada de Dani Desokupa –que, segons Concòrdia, hauria provocat una crisi d’imatge internacional digna d’un capítol de Narcos– no és més que una nova escena de distracció, una nova cortina de fum.

En lloc d’afrontar amb responsabilitat el debat sobre la seguretat i la propietat privada, es reacciona amb teatralitat i oportunisme electoral per pescar quatre vots més a l’esquerra de l’esquerra.

I què dir del famós “ens expulsaran els de tota la vida” del conseller Baró? Això ja és nivell premi Ondas. Una frase carregada de demagògia que mereixeria una banda sonora pròpia. Però sabem que aquesta mena de missatges, de discursos, només serveixen per dividir-nos més i per alimentar ressentiments.

A Andorra Endavant diem prou a aquesta política d’enfrontament estèril. Reivindiquem una Andorra serena, cohesionada i amb una visió de futur real. Una política amb Majúscules, que no busqui enemics imaginaris, sinó solucions concretes.

Perquè governar no és fer servir el parlament com un plató. No és assenyalar ni dividir, sinó dialogar i construir. Volem una Andorra on tothom tingui cabuda, on convisquem amb dignitat, harmonia, seguretat, benestar i respecte mutu. On el sentit comú torni a ser la brúixola i no una raresa.

No permetrem que l’oportunisme polític disfressat de moralitat ens faci perdre el nord, ni la memòria, ni la responsabilitat.