Com un país UE

El text de l’acord d’associació no preveu mantenir el control sistemàtic d’antecedents penals als nouvinguts, més enllà de les professions considerades “sensibles”.

Aquesta excepció per a les professions “sensibles” no és fruit de cap èxit negociador, només és la legislació europea aplicable a tots els països de la UE.

Per a la resta d’aspirants a resident, Govern diu substituir l’exigència prèvia d’antecedents penals per una “declaració jurada” prèvia i una “verificació aleatòria” posterior.

La “verificació aleatòria” no apareix enlloc en les més de 4.000 pàgines de l’acord d’associació publicat des de fa ja més d’un any a la web oficial de la UE.

La “verificació aleatòria” no apareix enlloc en el text

No és, doncs, tampoc, cap excepció andorrana fruit de la nostra capacitat negociadora.

És la simple aplicació de la Directiva comunitària 2004/38/CE, “del dret dels ciutadans de la Unió i els membres de la seva família a circular i residir lliurement”, a la qual l’acord es refereix almenys quatre cops només a l’Annex VIII.

Els centenars (potser milers) de directives, reglaments i decisions que apareixen a l’acord s’aplicarien a Andorra íntegrament –amb jurisprudència inclosa– sense control previ del nostre Consell General, altre que l’aprovació genèrica de l’acord.

Els annexos a l’acord són una llarga enumeració de normativa comunitària que esdevindria íntegrament aplicable a Andorra.

Només l’Annex XXV ressenya més d’un centenar d’aquestes directives, reglaments i decisions.

A més, com que l’acord és “dinàmic”, totes les modificacions que la UE decideixi d’aquesta normativa serien també aplicables a Andorra, sense necessitat de ratificació andorrana.

Però parla la directiva de “verificació aleatòria”?

No, la directiva parla de verificació “indispensable” (art. 27.3), exactament la mateixa que té qualsevol estat europeu.

La “declaració jurada” com a tal tampoc no apareix a l’acord d’associació.

Cap de les expressions “declaració jurada” ni “verificació aleatòria”, que tant s’han venut com a èxits negociadors, no apareixen a l’acord.

Hi apareix la possibilitat de demanar a l’aspirant a resident una simple declaració (no jurada ni promesa), concretament una “autodeclaració” (“self-declaration”).

Però aquesta petita concessió no canvia res.

Efectivament, l’apartat de la directiva immediatament anterior a la possibilitat de verificar els antecedents penals, no de manera “sistemàtica” ni de manera “aleatòria” sinó només per als casos “indispensables”, deixa clar que “l’existència de condemnes penals anteriors no constituirà per si sola una raó per adoptar mesures” “d’ordre públic o de seguretat pública”.

És a dir, amb l’acord d’associació, “l’existència de condemnes penals anteriors no constituirà per si sola una raó” per acordar denegacions d’entrada o expulsions o foragitaments de ciutadans europeus o familiars.

Per a què la legislació europea permet, doncs, la verificació “indispensable” d’antecedents?

És “indispensable” per identificar la gran delinqüència, no la reincidència en petits delictes, sinó l’“amenaça real, actual i suficientment greu que afecti un interès fonamental de la societat” (art. 27.2 de la directiva citada), susceptible d’aplicació de mesures “d’ordre públic o de seguretat pública” (denegacions d’entrada o expulsions i foragitaments).

Qui decideix això, en darrera instància? De qui seria jurisprudència que hauria de ser aplicada?

Del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Quins delictes considera aquest com a suficients?

Terrorisme, assassinats, gran delinqüència organitzada internacional... sempre que, a més, representin una “amenaça real i actual”, no eventual o passada.

De cap manera carteristes ni lladres de roba, perfums, rellotges o mòbils que comportin agressió física o no.

Tant si ho “confessen” en l’autodeclaració com si no ho fan, tenir antecedents penals no impediria a cap ciutadà comunitari (ni familiar seu, fins i tot extracomunitari) de residir en territori andorrà.

Com a qualsevol país UE.