Enyor

Dimecres vam deixar enrere un altre Sant Jordi. Igual i diferent, com acostuma a ser. A Andorra la Vella, les parades no es van distribuir per una plaça del Poble en obres, sinó a la Rotonda, gairebé davant i enfront del rellotge tou d’en Dalí. Tampoc no era un lloc dolent per a les trobades, els recorreguts per triar i remenar, amb la vista, un llibre d’un amic –acostumo a dir que en aquestes valls, els qui escrivim, insòlitament, som més amics que col·legues i, encara menys, que competidors, gelosos o envejosos, membres d’un mateix equip, d’una mateixa denominació d’origen, vasos comunicants–.

En l’àmbit personal, la diferència més gran és que aquest any no havia de fer el recorregut d’altres anys, primer a Sant Julià, després a la capital, pausa per dinar i, encabat, la rematada a Escaldes, en espera del lector/a, també generalment ja conegut a la mà, sense dubtes, però amb la pregunta habitual: “Aquesta de què va? És novel·la o una altra vegada poesia?”.

Dimecres vam deixar enrere un altre Sant Jordi. Igual i diferent

Perquè en aquest estat poble tothom, o gairebé, es coneix, encara més entre les minories, una de les quals, i ben estreta, és la dels anomenats escriptors, en prosa o en vers, d’assaig o narrativa.

També, almenys una mica més àmplia, de lletraferits/des, assidus, que et –ens– segueixen, sovint intuint que ho fan més per proximitat personal que pel gust literari. Tant de bo si a la vegada ajunten tots dos interessos.

Per a l’ego de qui ha signat una obra impresa, el primer glop d’autocomplaença és ja veure en paper allò que ha anat confegint al llarg de setmanes, mesos, sovint anys. Primer, culminació d’un esforç i reconeixement de confiança en el resultat, la de l’editor/a que es juga capital propi en l’aposta.

No, aquest any no m’ha tocat la “grossa” de Sant Jordi

Després, la presentació pública, amb un petit grapat de col·legues de la comunicació i del que s’acostuma a anomenar “públic en general”, més o menys encuriosits, per obligació o per interès genuí. I si, a sobre, coincideix en una de les paradetes de la diada de la rosa, això ja és com el que deia aquell: “Jugar al pòquer… i, a sobre, guanyar!”.

Il·lustres veritables d’aquest petit món han explicat com n’arriba a ser de satisfactori el contacte directe amb una persona que “t’ha llegit”. Potser no la darrera producció, que acaba de comprar i no ha tingut temps. Però en coneix alguna d’anterior, i sens dubte li va agradar, si repeteix. Aleshores, després dels elogis, sentits o per compliment, tot seguit encadena preguntes lògiques fins i tot intel·ligents, lluny d’aquelles del periodista setciències que creu saber-ho tot i s’apropa a la “víctima” sense cap documentació ni preparació prèvies, amb una bateria de tòpics d’ignorant.

No, aquest any no m’ha tocat la “grossa” de Sant Jordi. Però no patiu, ni us n’alegreu, segons la vostra disposició. En fi, que no us disposeu a descansar d’una nova escomesa meva en llibre, a més dels articles dominicals que cada setmana em fan recordar amb nostàlgia i estimació d’amic qui, al llarg de tants anys, va ocupar aquest mateix espai, el “patriarca de les lletres andorranes”, en definició d’un crític català d’anomenada.

No sembla gaire probable que la novel·leta acceptada per l’editor i amic, homenatge a un, a dos a la vegada, desapareguts amics, hagi de coincidir amb el Sant Jordi del 26. Seria massa paciència per a un autor. En tot cas, tan de pressa com s’esmuny entre els dits l’aigua del temps, aviat ens veiem amb llibre nou a les mans.