Obrir el Pirineu al futur

El món està canviant. Europa malda per adaptar-se a un nou escenari, encara no definit. Al Pirineu li pertoca també plantejar-se el seu futur. Hi ha bàsicament dos camins igualment legítims: el primer és seguir com ara, no moure’s, conformar-nos amb el que tenim, posar el cap sota l’ala; el segon és mirar de cara l’esdevenidor i afrontar els canvis provant d’avançar-nos a les conseqüències. Res està predeterminat, tot depèn de les decisions que es prenguin ara.

Irromp en l’escenari internacional un personatge disruptiu anomenat Donald Trump. Amenaça amb aranzels a tot el món. Imaginem-nos per un moment que cadascun dels 27 països de la UE hagués de fer front al repte en solitari: ho faria, no cal dir-ho, en condicions d’enorme inferioritat. Només si Europa respon unida serà respectada. Cal recordar que la UE és només el 5% de la població mundial.

“Toute proportion gardée”, el mateix podem dir del Pirineu. Cadascuna de les valls que el componen, cada municipi separadament, no pot plantar cara a la complexitat dels reptes que té al davant. Com en el cas dels països europeus, la unió fa la força. La desunió porta a la més absoluta irrellevància. En aquesta part del migdia d’Europa sobresurten dos potents pols demogràfics i econòmics: Barcelona i Tolosa. Entre ells hi ha el desert pirinenc, un reducte natural d’immens valor ecològic, però pura perifèria des del vessant econòmic i social. És el resultat evident de la marxa en formació dispersa dels pirinencs.

Com posar-hi remei? Hi ha camins alternatius a l’actual situació de marginalitat? Hem de conformar-nos amb el nostre rol prioritari de receptors dels urbans quan volen reposar? Una vegada més, la unió fa la força. Per als temes cabdals que ens afecten a tots, per als projectes estratègics de futur, la gent de la muntanya ha de saber actuar en conjunt, anant més enllà de les visions estrictament de campanar o de vall, i superant les fronteres polítiques i administratives que ens constrenyen. El desenclavament físic, la sanitat, la formació professional i universitària, la promoció turística, la implantació de noves activitats agràries, industrials i terciàries, el gran urbanisme, el mercat de treball, els transports i les telecomunicacions, etc., han de ser abordats amb una mirada compartida.

La creació de l’Àmbit Funcional Pirineus-Andorra, format per l’Alt Pirineu i l’Aran de Catalunya, l’Arieja i la part més muntanyenca del departament dels Pirineus Orientals de França, i el Principat d’Andorra, constituiria un pas decisiu en la bona direcció. És una àrea que comprèn 250.000 habitants i 10.000 quilòmetres quadrats. Es tracta de configurar un espai de cooperació reforçada amb l’objectiu de dibuixar un nou horitzó de prosperitat per als habitants i reforçar la presència al món de la serralada. Convindrà dotar-la de personalitat jurídica aprofitant l’eina que ens ofereix la UE: l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial.

A Andorra li correspon, amb els seus 90.000 habitants, exercir el rol de pinyol vertebrador en estreta col·laboració amb els veïns membres de la UE, conformant una continuïtat econòmica i cultural inqüestionable. Dos missatges clars projectarà a la societat l’Àmbit Funcional Pirineus-Andorra. L’un adreçat a la joventut: “Els pirinencs tenen un projecte ambiciós de futur i vosaltres n’heu de ser protagonistes.” I l’altre a la UE: “Volem contribuir des del Pirineu a la construcció d’Europa, superant les fronteres politicoadministratives, però necessitem el suport de la Comisssió per fer realitat els nostres projectes.” Diu l’adagi zulú: “Si vols anar de pressa, camina sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat.”