Jubilacions

Segons l’estudi més recent per a la CASS, el fons destinat a pensions entrarà en dèficit d’aquí a setze anys, el 2041. La dada tan favorable com és una més llarga esperança de vida (recordem, la mitjana aquí és de 86 anys per a les dones i 82 per als homes) implica cobraments mensuals de la parapública al llarg de 21 i 17 anualitats, respectivament.

El problema de l’envelliment de la població, unit a la baixa natalitat i l’allargament, i augment conseqüent, de les prestacions totals pròpies de l’anomenat “estat del benestar” és comú a la majoria dels països de l’Europa occidental. I, per lògica elemental, aboca a la inviabilitat dels sistemes a un termini relativament massa curt, com els setze anys previstos per a aquestes valls.

Les solucions per salvaguardar el sistema són faves comptades

I això que les pensions aquí, com s’ha anunciat mantes vegades són més que baixes; del tot insuficients per si mateixes per garantir una vida digna, tot i la recent implementació de la figura del “tercer pagador” per als actes del sistema de salut. Sense aquest, la situació per a padrins i padrines encara era bastant pitjor, amb impossibilitat de fer front a segons quins tractaments o medicaments amb els mitjans propis.

Tot i que el darrer estudi de la parapública ajorna en dos anys l’arribada al dèficit, no es pot  confiar en la situació favorable del darrer exercici, amb alts rendiments de les inversions i una població encara relativament jove, gràcies a la immigració de treballadors i treballadores, sovint menystinguts pels seus orígens. Com si tants ciutadans i ciutadanes no fossin (fóssim) immigrats o fills de la immigració.

Les solucions per salvaguardar el sistema actual són, diríem, “faves comptades”: o s’augmenten les cotitzacions (quatre punts, segons l’estimació), o s’allarga l’edat de la “retraite” –dos anys previstos– o es rebaixen les prestacions, encara més? A menys que “la padrina” –que som tots i totes– carregués amb una despesa que, més d’hora que tard, resultaria del tot inassumible.

No deixa de ser esperançador que, amb cada nou estudi, s’allargui el termini per arribar al dèficit i després a la fallida. Però hi ha diverses dites –i de les certes– sobre l’inconvenient de deixar el futur exclusivament en mans de la providència. I així, el cert és que els pensionistes actuals poden –podem– trobar consol en els drets ja adquirits, per molt minsa que sigui la traducció en euros. Els i les que aniran venint després ho tindran encara més fumut, segons tots els indicis.

I sembla que no només ells i elles, membres d’aquest col·lectiu, també els i les que han de garantir el seu futur, amb les retencions dels sous en favor de la CASS, que poden anar creixent, però difícilment podran baixar. I encara sort que no estem del tot en un sistema neoliberal, com als Estats Units de l’inefable president Donald Trump, amb les seves constants restriccions del sector públic.

I això –valgui per acabar amb un toc antitremendista– ens ve a recordar l’anècdota del vell ciutadà del “middle west” rural quan li explicaven que el nou president era l’exactor Ronald Reagan. I responia: “I el vicepresident qui és, l’ànec Donald?”

L’únic que ens falta desitjar és que els responsables del sistema trobin la fórmula menys costosa per mantenir el sistema de la nostra seguretat social, a la vegada la millor, quantitativament i qualitativa, per a l’afiliació i els/les beneficiaris/àries.