L’administració americana

Aquests darrers dies l’administració americana està aplicant el Liberation Day i sembla que les ordres presidencials amb menú aranzelari inclòs estan fent anar de corcoll mig món. La darrera setmana els mercats financers mundials han ballat a ritme de io-io i, fins i tot, hi ha qui parla d’una probable recessió als EUA.

Les intervencions del president Trump estan desconcertant algun senador del Partit Republicà monolític. És cert que la història americana ha conegut presidents pintorescs –per ser benvolents–, però, en la meva opinió, el que està passant no és només l’efecte Trump, el problema de fons és un altre.

Ja sobta prou que una nació considerada paradigma de la democràcia liberal, defensora de la separació de poders i de la llibertat individual, acabi dipositant la seva confiança electoral en un líder que governa a cop de decret: com pot ser que un país on resideixen més del 90% dels premis Nobel d’Economia, oblidi els fonaments de la seva pròpia saviesa i es lliuri a un mercantilisme passat de moda? Com pot ser que el país clau de volta de la “destrucció creativa” de Schumpeter –evidència empírica del fracàs del marxisme– abandoni un segle de pensament econòmic, des del crack del 1929 fins avui? Què se’n fa del coneixement que generen California Valley, Harvard, Stanford o el MIT?

Fins i tot hi ha qui parla d’una possible recessió als EUA

La resposta, potser, és que els americans estan farts dels xinesos i, per extensió, de la resta del món que, pensen, se n’aprofita. Alguns culpen la Xina de la desindustrialització del país; altres, del dèficit comercial crònic; alguns més, del pes que tenen sobre el deute públic dels EUA. I fins i tot veuen en Pequín una amenaça imminent com a superpotència militar. Per a un nord-americà, això són paraules majors. I ja n’hi ha prou; cal un home d’acció.

Ara bé, que tinguin motius per queixar-se no vol dir que la solució sigui muntar un circ americà de tres pistes, oblidant les lleis econòmiques més elementals.

Per entendre l’actual tensió cal retrocedir unes dècades. Recordeu Forrest Gump jugant a ping-pong amb els xinesos i rebent una medalla de mans del president Nixon? Aquella escena relata l’apropament entre els EUA i la Xina durant els anys setanta. La doctrina era clara: si Pequín s’incorporava al comerç internacional basat en regles, acabaria semblant-se a Washington. Durant dècades, els nord-americans van sermonejar els xinesos sobre la necessitat d’obrir els seus mercats, eliminar barreres a la inversió i reduir els subsidis. A canvi, la resta de món ha importat capacitat de compra amb baixa inflació: el 2004 la Xina representava el 9% del valor afegit de fabricació mundial, el 2023 representa el 29%, segons dades del Banc Mundial. Potser sí que n’hem fet un gra massa.

Els estrategs de Washington han fallat: la Xina ha mantingut un model de capitalisme d’estat amb forta planificació centralitzada i amb una política industrial creadora de campions nacionals, i aquest model ja domina, o gairebé, l’ordre econòmic global. A Washington no solament hi ha decepció, estan convençuts que la Xina superarà els EUA aviat.

Avui, com ha assenyalat l’economista Brad Setser, el volum d’exportacions de la Xina creix a un ritme tres vegades més ràpid que el comerç mundial. En el sector de l’automoció, estan en una trajectòria  d’assolir la capacitat de produir dos terços de la demanda mundial. Més enllà dels cotxes, la Xina també produeix més de la meitat del subministrament mundial d’acer, alumini i vaixells.

A Pequín, però, el pensament és diferent. Per què el capitalisme liberal hauria d’inspirar el sistema de govern? Per a la seva cúpula dirigent, membres del Partit Comunista xinès que va abandonar el marxisme-leninisme, la planificació estatal és la base del benestar i la prosperitat. I l’evidència no els contradiu del tot: centenars de milions de xinesos han sortit de la pobresa en dues generacions, avançant de l’edat mitjana al segle XXI en un temps rècord, de la Bona Terra a Blade Runner.

Aquest èxit ha estat possible, molts americans ho pensen, per la candidesa dels EUA, i “ja n’hi ha prou d’aprofitar-se”. Ja n’hi ha prou de la incapacitat de diverses administracions –Obama, Trump, Biden– de fer complir els compromisos inicials de Deng Xiaoping o Jiang Zemin, cal votar “el veritable Trump, el nou xèrif del poble” (segons la definició emprada a Múnic pel secretari d’Estat Vance), “mà dura”, cal fer “Amèrica gran un altre cop”. Sembla una recepta fàcil per a problemes complexos. Segons va calcular l’economista Chad Bown, Trump va imposar aranzels que van augmentar la taxa mitjana de les importacions de la Xina del 3% al 19% en la seva primera administració, cobrint dos terços de totes les importacions de la Xina. El president Joe Biden va mantenir aquests aranzels i va afegir-ne a altres productes xinesos, inclosos equips de protecció personal, vehicles elèctrics, bateries i acer, augmentant lleugerament l’aranzel mitjà sobre les importacions de la Xina. No n’hi ha prou, cal un nou menú aranzelari, què s’han cregut.

El més irònic és que els EUA estan responent amb la mateixa medicina tradicional xinesa. Washington s’assembla cada cop més a Pequín, segons l’opinió de Michael B. G. Froman, president del Council on Foreign Relation dels EUA: aranzels, proteccionisme, restriccions a la inversió i una política nacionalista d’impuls a la producció local en són la prova.

I a Europa, què?

Més val que comencem a pensar en el Cirque du Soleil, tot i que sigui canadenc, el Circ americà de tres pistes no ens agrada, no ens en podem refiar del Circ xinès i els seus platerets multicolors i no volem visitar el Circ rus per raons òbvies.